Aturats en via morta al canvi d’agulles

18/06/2017 01:12

Estava esperant la resposta a una pregunta muda que tenia sobre el referèndum del primer d’octubre i me la va donar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, aquesta setmana al Parlament. El Govern prepara una borsa de voluntaris, anomenats crec “agents electorals”, per tal d’evitar que les pors (de base molt real) dels funcionaris de Catalunya de ser acusats, processats, condemnats i inhabilitats, i perdre per tant feina i sou si participen a la convocatòria, es converteixin en realitat.

Això vol dir que el referèndum s’hauria de fer sense policia que el vigili, directors d’escola i instituts que obrin les portes a les urnes i funcionaris imprescindibles per moure el cens electoral, recollir les dades del recompte de vots i vigilar la transparència i fiabilitat del procés. Ha afegit el president que la llei espanyola (ni, presumiblement, la futura llei catalana) no diu res del fet que siguin els funcionaris els que hagin de fer aquesta feina, tot i que acostuma a ser així. Sembla, doncs, que ens estem preparant per a una reedició de la consulta del 9-N. Si el Govern de Rajoy ho permet, que no sembla massa disposat que es ­repetixi l’èxit de convocatòria d’aquella jornada.

Tornem a la casella de sortida, gairebé. Però d’aquesta manera ens estalviaríem el que per a mi és el xoc de trens de veritat. La col·lisió entre l’administració de la Generalitat i el Govern de l’Estat ja fa temps que s’ha produït, en tant que són dues entitats obligades a entendre’s i a pactar, que fa anys que ni es parlen. Una té més poder ­coercitiu que l’altra i, sobretot, la paella pel mànec o, més ben dit, la bossa dels diners agafada per les cintes que la tanquen. A més, una i altra estan dirigides per polítics que, ara mateix, són més cautes del que eren fa uns mesos, perquè saben que el primer que cometi un error en el següent moviment haurà perdut aquesta guerra basada en la propaganda, l’exageració i el descrèdit del contrari.

Per mi l’autèntic xoc de trens seria el que provoqués una divisió real, inapel·lable i irreparable entre els ciutadans catalans. I això podria passar si s’obliga els funcionaris a triar entre faixa o caixa. A arriscar, independentment dels seus ideals, la seva feina, el seu futur i el pa present i futur dels seus fills en la realització d’un referèndum que destruiria la seva carrera. No crec que poguéssim sobreviure com a comunitat. I es faria bona de veritat la brama que el procés independentista divideix els catalans a la sobretaula dels diumenges.

Postdata. No m’hi puc resistir. M’encantaria poder fer un Gran Hermano de diputats només per saber quina mena de relació de parella té el portaveu popular, Rafael Hernando. Recordem que li va etzibar a Pablo Iglesias que la portaveu de Podem, Irene Montero, havia estat millor en la seva intervenció que ell, però que no hi volia abundar “perquè no sé què provocaria en aquesta relació” (recordem que els dos parlamentaris violetes són parella). Quina mena de visió té Hernando d’una parella on l’home es pot sentir incòmode o es pot arribar a enfadar perquè la seva dona ha fet una bona feina, més bona que la seva? L’olor de ranci i de naftalina mental gairebé em fa caure en basca.