El final de l'escapada

La Vanguardia en català | 18/07/2015 - 00:00h


Juan-José López Burniol


En afrontar el mal anomenat problema català, fa anys que començo per aquesta premissa: Catalunya és una comunitat humana amb ­consciència clara de posseir una personalitat històrica diferenciada i voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern, és a dir, mitjançant l'autogestió dels seus propis interessos i l'autocontrol dels seus propis recursos. Si a aquesta realitat se la vol anomenar nació, se l'anomena nació; i, si no se la vol anomenar així, no se l'anomena així; però la realitat serà la mateixa. El nom no fa la cosa.

Per això afirmo -des de la tardor del 2005- que el contenciós català només té dues sortides: 1. Un Estat federal amb simetria funcional -que exclogui la bilateralitat i atribueixi al Senat la decisió sobre els assumptes generals-, i asimetria material -que admeti com a natural la diferència competencial entre comunitats-. 2. La independència de Catalunya. Amb el benentès que l'elecció entre aquestes dues opcions correspon als catalans mitjançant la celebració d'una consulta o referèndum, una vegada coneguts els termes de l'Estat federal proposat, que -a parer meu- hauria d'atribuir a la Generalitat competències exclusives sobre llengua, educació, cultura i administració local, així com fixar un límit a l'aportació catalana al fons de solidaritat -mitjançant la concreció d'un percentatge o la implantació efectiva del principi d'ordinalitat- i establir una agència tributària compartida.

En conseqüència, també defenso -des del 2005- la necessitat que el Govern d'Espanya, després de concretar la seva proposta federal, faci possible la consulta als catalans sobre si l'accepten o opten per la independència, en la convicció que, a començaments del segle XXI, és impossible que perduri cap forma de comunitat si no és sobre la base de la llibertat. I així ho he defensat explícitament des del punt de vista dels interessosgenerals d'Espanya, sobre la base -no vull enganyar ningú- de considerar que, així plantejat, el resultat del referèndum seria favorable a preservar la unió. Per això, davant la granítica negativa del Govern espanyol a autoritzar aquesta consulta, considero raonable convertir les pròximes eleccions autonòmiques en unes eleccions plebis­citàries en què es voti sobre el sí o el no a la ­independència de Catalunya.

Ara bé, sempre havia pensat que els diferents partits es presentarien a les eleccions plebiscitàries separadament i amb els seus respectius programes, si bé els sobiranistes anteposarien a aquests últims la seva opció clara per la independència. No m'havia imaginat mai que a ningú li pogués passar pel cap presentar una llista única sobiranista amb el pretext que així es guanyarien vots. La raó de fons inicial d'aquest error monumental és doble: l'interès partidista de CDC (no quedar darrere d'ERC) i -molt més important- una concepció romàntica de la política, que ­anteposa els moviments socials (Òmnium, ANC...) a les institucions, enmig de constants apel·lacions a la unitat. Aquesta pulsió romàntica de la política catalana (el romanticisme és una involució respecte a la Il·lustració, i el nacionalisme és l'expressió política del romanticisme) constitueix un greu impediment perquè Catalunya assoleixi la ­meta que es proposi (sigui un Estat federat o sigui la independència). A les organitzacions socials els correspon impulsar corrents d'opinió, però són les institucions les que han de de­cidir.

El president Mas ha comès, per tant, dos errors greus. Primer, apostar per una llista única. Segon, atribuir a les entitats socials el lideratge d'aquesta llista única. Si el primer error és greu, el segon és irreparable. Per què, quines són ara les opcions que hi ha? 1. Presentar una llista única liderada pels moviments socials, amb polítics o sense. 2. Que, si la llista es frustra, es presentin separadament els diferents partits, compartint els sobiranistes la seva opció per la independència. 3. No convocar les eleccions i esgotar la legislatura, amb l'avantatge que, celebrades les eleccions espanyoles, resulta previsible un canvi de govern. És més que probable que, amb la disbauxa de les últimes setmanes, les dues primeres opcions donessin lloc a un Parlament ingovernable. Qui en recolliria llavors els trossos, el 28 de setembre? Queda la tercera opció (no convocar), que potser seria la més prudent. Però tindria un cost polític enorme: el sacrifici del primer responsable dels errors causants de la situació actual, és a dir, la dimissió del president Mas o, almenys, el seu compromís de no presentar-se a la reelecció, coses que no estan en el guió.

Paga la pena recordar un pensament que va expressar Manuel Azaña en la seva última intervenció parlamentària, com a president del Govern, l'abril del 1936: "Quan s'està al capdavant d'un gran poble (...), l'ànima més frívola es cobreix de gravetat pensant en la fecunditat històrica dels encerts i dels errors". Ara, quan s'aproxima inexorable el final de l'escapada, aquestes paraulesrecobren tota la seva vigència per als qui ens governen.