ARTICLES
18 juliol 2015 2.00 h

DE SET EN SET

Dubtes raonables

LLUÍS MUNTADA

Durant una època molt recent van fer furor dos postulats teòrics: l'Elogi del dubte i l'Elogi de la complexitat. No hi havia cap conversa, tertúlia o article periodístic que no es trufés amb aquestes dues etiquetes si volia aspirar a certa noblesa de pensament.

El dubte i la complexitat són prolegòmens intel·lectuals higiènics, indispensables. Així en abstracte, doncs, res a discutir. Però l'unionisme, amb el seu supremacisme habitual (no et confonguis: jo dictamino, no estic enraonant amb tu), va fer un ús arbitrari del dubte i la complexitat. Fins al punt que jo mateix, en un acte reflex, cada cop que sentia o llegia aquestes dues expressions m'afanyava a agafar la cartera amb una mà i, amb l'altra, l'ànima. Les aferrava perquè la majoria de les vegades volien prendre-me-les, totes dues. Molts d'aquells suposats elogis de la complexitat eren pur maquillatge d'una simplicitat culpablement unicel·lular: ¿quina diferència hi ha entre l'emfàtic i casernari porque esto es España i l'argumentació alambinada que degenera en la sacralització de la Constitución? Poca o cap. També vaig aprendre que molts elogis del dubte desembocaven en un dogmatisme petri: quants unionistes no he conegut que, escudats sota el dubte, farien bo aquell comentari de Borges sobre Descartes: “su rigor es aparente o ficticio. Parte del rigor y la duda, pero llega... al Vaticano”!

Evidentment: no és que el sobiranisme no presenti cap deficiència. Però per tradició està més avesat a la complexitat i al dubte. L'unionisme, en canvi, per manca de tradició no té ni el dubte ni la complexitat com a hàbits mentals. És una llàstima que els unionistes que fins fa quatre dies defensaven el dubte, ara se n'estiguin desdient per parapetar-se en la “defensa de la ley y el ordenamiento jurídico”. És una pèrdua irreparable, perquè ara arribava el temps que ells propugnaven: el moment de dubtar (sobre si el procés era només un deliri col·lectiu o un invent de la pèrfida burguesía catalana). Ara arribava un moment de fecunda exigència de complexitat: argumentar per què Catalunya no pot aspirar democràticament a allò que l'Estat li nega per dret de conquesta.