Arenas Bocanegra

La Vanguardia en català | 18/08/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Estem tan acostumats als polítics bocamolls, que la seva àcida xerrameca ja no ens estranya. Malgrat l'enorme gravetat del moment, la majoria de polítics parlen a l'estil dels trinxeraires. En comptes de treballar per la solució dels problemes i la moderació dels conflictes es dediquen a burxar les ferides i a complicar les relacions. Penso en Javier Arenas Bocanegra, un polític que va amb cotxe oficial des de 1983. Ha fet tots els papers de l'auca: regidor, diputat regional i al congrés, senador, ministre i factòtum del PP a Andalusia. De retorn al Congrés, és el portaveu autonòmic del seu partit i, per tant, la veu oficial del PP davant la delicadíssima conjuntura catalana. Atès el seu currículum i experiència, sembla que li hauríem d'haver sentit alguna paraula interessant, constructiva, positiva. Mai! Mai no ha pronunciat un mot digne de ser recordat. Mai ni una sola idea encaminada a resoldre cap dels problemes que el país té plantejats. Ni una sola proposta. Ni un sol projecte encaminat a generar complicitats. Només crítiques i penjaments als rivals. Males vibracions.

Dissabte passat va discursejar sobre Catalunya. Augurant l'Apocalipsi, per descomptat. Amb la independència, ha dit, augmentarà l'atur, la despesa pública serà impagable i arribarà "la ruïna dels catalans". Certament, hauria estat una sorpresa que els catalans rebessin un discurs propositiu d'Arenas Bocanegra. Una reflexió sobre el repartiment dels costos de l'Estat. O una proposta de solució de la problemàtica fiscal. O un projecte per equilibrar les regions més productives amb les més subvencionades. O una re­flexió a l'estil de Felip VI sobre com evitar que unitat i diversitat es confonguin. O un elogi de la llengua ca­talana, ni que sigui per no citar-la ­sempre com un problema. O un pla de renovació del Senat, per fer-ne la ­Càmera dels comptes i les discussions territorials com el Bundesrat. O un mea culpa pels errors que va cometre el Partit Popular durat la renovació de l'Estatut (i que Rajoy reconeix en ­privat)... Moltes coses es poden dir, en positiu, sense abandonar l'espai propi i sense haver de cedir terreny a l'adversari. Ja s'entén que, en precam­panya, un alt portaveu del Partit Popular no pot aplaudir els partits rivals. Però ha de ser sempre tremendista amb els catalans en general? Mai no reconeixerà la part de responsabilitat que correspon al PP en l'embolic actual? Ha de predicar sempre l'Apocalipsi? Ha d'emprar sempre el to de fiscal severíssim?

"Severíssim, jo?", diria ara Arenas si em llegís. "Si sempre estic rient!". És veritat, Arenas Bocanegra sempre està content. És d'aquells polítics que després de bloquejar totes les sortides i de fer tot el possible perquè no es pugui arreglar mai res, s'asseu en una terrassa, demana un fino i unes tapes i es disposa a contemplar, com qui va al cine, l'adveniment de la catàstrofe que ell mateix ha anunciat.