ARTICLES
18 agost 2015 2.00 h

Retòrica a part

JORDI BOSER

Quan hom contempla en perspectiva l'evolució de les actituds de les instàncies de poder de l'Estat espanyol envers el procés que viu Catalunya, salta a la vista, entre altres, la constatació d'una incoherència: que l'esforç principal no ha arribat al punt de voler impedir que Catalunya “faci”, sinó de prohibir que Catalunya “digui què vol” –tot i que les limitacions constitucionals es refereixen només al que hom pot “fer”.

Hom pot recordar que el punt crucial de tot això no és l'argumentació, sinó la voluntat política. Però és igual: tota argumentació sempre fa una mica de forat. I aquest és un cas particular d'una manera de discórrer més àmplia; per tant, no és sobrer fer un exercici d'ingenuïtat, i concentrar una mica l'atenció en el contingut profund de les argumentacions.

Argumentacions que solen basar-se en un ús retòric i abusiu de conceptes com democràcia, sobirania, nació... Grans conceptes, però que esdevenen més grandiloqüents que precisos, i que són aplicats d'una manera distorsionada. I és un exercici sa el contraposar-hi una anàlisi directa, descriptiva, a base de conceptes i raonaments elementals, senzills, primaris si hom vol.

Democràcia i sobirania popular són conceptes potents, però genèrics. Quan hom els vol aplicar a la pràctica, els distorsiona. Etimològicament, “democràcia” vol dir que mana el poble. Però, en realitat, ja és sabut que no el deixen manar gaire. Es limita a elegir uns representants que, dins d'unes regles del joc, fan el que volen. És a dir que el nom no fa la cosa: el poble no mana, delega. I ho fa segons uns mecanismes que se li donen fets, que algú ha establert, segons uns criteris que considerava “adients”. I en els quals el poble mai no pot intervenir. Només mana de debò quan es pronuncia d'una manera clara sobre una pregunta concreta i curta. Precisament allò que gairebé mai els seus susdits representants no li volen deixar fer (i encara algun expert qualifica de “no democràtic”).

El concepte de sobirania, destinat originàriament a reforçar la capacitat de manar del que ja és a dalt –el sobirà– s'adapta malament a la seva aplicació al “poble”. Però hi ha subjacent una idea important: que és el poble qui atorga el poder. Per tant, en resulta un concepte equivalent al de democràcia, pronunciat en un altre to.

Però quan hom passa del plantejament genèric a les concrecions, vénen distorsions. I és que del concepte bàsic no se'n fa derivacions: s'hi fan afegitons. Per exemple: el discurs –habitual en els representants del govern espanyol– que presenta com a característica bàsica de la democràcia la subjecció estricta a allò que ha estat escrit: és a dir el “respecte a les lleis”. No és que no sigui important el respecte a les lleis. La seva capacitat sancionadora hi és sempre, tant si el sistema és democràtic com si no ho és. Però el respecte intrínsec és una altra cosa. El respecte intrínsec, se l'ha de guanyar un text legal per la qualitat del seu contingut. I quan un sistema legal desconeix la realitat històrica i social del país al qual es refereix, el respecte que mereix és, com a mínim, dubtós. Perquè es fonamenta en un principi ocult prou explícit: “La lletra escrita està per damunt de la realitat.”

I d'on surt la delimitació de l'àmbit de sobirania, per justificar la indivisibilitat d'un estat? Perquè no es pot tractar de la mateixa manera un país culturalment homogeni que un país culturalment –i per tant nacionalment – heterogeni. Evidentment, l'estabilitat és un valor. Però és un valor genèric, imprecís. No justifica l'immobilisme. L'immobilisme deriva d'un altre principi ocult, immoral: “El resultat de les guerres és irreversible.”

En resum, el problema no és d'arguments, sinó de voluntat. Ara que el poble català té una ocasió forta d'expressar el que vol, cal que no la desaprofiti.

Quan un sistema legal desconeix la realitat històrica i social del país al qual es refereix, el respecte que mereix és, com a mínim, dubtós