Política sense economia

 Author Img CATEDRÁTICO DE ECONOMÍA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
18/10/2017 00:33 | Actualizado a 18/10/2017 03:16

La llei de la gravetat també regeix a Catalunya. El president Puigdemont i els dirigents independentistes ho han comprovar aquests dies, després de cinc anys vivint com uns astronautes tancats en una càpsula on no en sentien els efectes. La fugida massiva de seus d’empreses de tota mena, la gran manifestació de partidaris d’una Catalunya dins d’ Espanya i l’evidència de falta de suport europeu i internacional a la independència unilateral han trencat aquella càpsula fent que topin, de sobte, de cara amb la realitat.

El que ha passat aquesta última setmana és un exemple de manual de dos dels riscos que porten els governs populistes. D’una banda, l’intent de fer política ignorant-ne els efectes econòmics. De l’altra, pretendre que hi ha un sol poble amb una sola veu, amb el risc de fractura so­cial. Em limitaré a analitzar el primer.

A l’hora d’enfocar les relacions entre economia i política, el populisme acostuma a caure en la utopia inversa al cosmopolitisme. En les dècades anteriors a la crisi financera del 2008, el cosmopolitisme tecnocràtic que va influir sobre la filosofia político-econòmica dels governs –tant liberals com socialdemò­crates– va creure que podia governar l’economia sense prendre en consideració la política. És a dir, sense buscar el consentiment dels ciutadans. La idea que els mercats globals significaven el final de la política va ser demolidora per a la demo­cràcia.

El resultat d’aquella fal·làcia va ser la reacció social violenta que, en el cas d’ Espanya, va explotar el 15 de maig del 2011. El populisme polític sorgit d’aquell malestar ha caigut en la utopia inversa: la creença que és possible governar la política sense economia. Que tot és possible, que tot està per fer, i que fer-ho només depèn de la voluntat política.

Un bon exemple d’aquesta utopia populista és la pretensió dels dirigents polítics i els líders civils independentistes d’arranar tot l’existent i crear ex novo un nou Estat català.

(Llibert Teixidó)

La setmana passada aquesta política utòpica ha topat de morros amb el principi de realitat. Les conseqüències econòmiques han estat demolidores. Confesso que esperava aquests efectes, però m’han sorprès la seva intensitat i rapidesa. L’espoleta que va activar totes les pors va ser la incertesa que va projectar la declaració del president Puigdemont. Aquella incertesa és com una boirina que impedeix de preveure el futur i obliga les empreses a reaccionar, en ocasions de manera exa­gerada.

El fet que el mercat espanyol sigui determinant ha intensificat aquests efectes.

Puc entendre que militants i votants –i, fins i tot, els dirigents de la CUP– sense familiaritat amb el món de l’empresa hagin desdenyat aquests efectes. Però com es pot entendre que dirigents polítics que han tingut o tenen responsabi­litats en l’àrea econòmica, i professionals i acadèmics als quals se’ls suposa conei­xement empresarial, hagin sostingut durant tants anys que no passaria res? Coneixíem l’experiència canadenca del Quebec. I des del món empresarial es van llançar avisos. Però es van menysprear amb l’argument que utilitzaven la por per frenar el procés.

Però, encara més sorprenent, com es pot explicar que, en vista de l’evidència d’aquesta setmana, continuïn bana­litzant-ne les conseqüències i afirmant que no seran importants per al dinamisme econòmic i el benestar social dels ­catalans? Qualsevol amb un mínim co­neixement sobre la presa de decisions empresarials coneix la importància pràctica que té el lloc on són les seus a l’hora de decidir inversions o seleccionar càrrecs di­rectius.

Ho ignoraven, mentien o fabulaven? Crec que han estat sota la influència de dues il·lusions. La primera, pròpia de tot populisme, és la creença que la política pot funcionar sense el consentiment dels actors econòmics. La segona pertany al camp de la psicologia social: alguns dirigents independentistes tenen un sentiment de superioritat cultural i econòmica respecte de la resta d’ Espanya. Aquest sentiment és al darrere de l’arrogància intel·lectual de pensar que es pot crear ex novo un Estat i fer-ho de manera unilateral. És una il·lusió, un wishfull, que potser amaga un sentiment de decadència i por del futur.

En tot cas, el mal està fet. Catalunya ha estat durant l’últim segle i mig a la sala
de comandament de l’economia espa­nyola. Ara s’arrisca a quedar-se només a la sala de màquines. En primer lloc, cal tallar la sagnia empresarial i, després, revertir-ne els efectes, en la mesura que sigui pos­sible.