Saben el que no han de fer

18/10/2017 00:34

La història és plena d’exemples de personatges públics que sabien perfectament el que no havien de fer i, tot i això, ho feien per a la seva pròpia perdició i per a la perdició dels seus pobles. Els grans conflictes del segle passat van ser errors de càlcul dels seus màxims dirigents. La Gran Guerra va ser un conflicte inesperat pel gran públic però covat meticulosament des de feia molts mesos en l’alt Estat Major alemany.

Neville Chamberlain i Édouard Daladier van anar a Munic el 1938 per apaivagar Hitler i van tornar a la Gran Bretanya i a França amb la seguretat que havien evitat una segona guerra mundial amb un pacte que autoritzava Hitler a ocupar la terra dels sudets de Txecoslovàquia.

Sabien que no es podien ­fiar de Hitler, però no van tenir el coratge de plantar-li cara aquell setembre del 1938. Churchill va sentenciar el futur polític de Chamberlain al tancar el seu discurs al Parlament dient-li que havia anat a Munic per salvar l’honor i evitar la guerra i perdrà l’honor i tindrà la guerra. ­Així va ser. Churchill va ser esbroncat en un Parlament on estava en absoluta minoria i on la pau es creia que s’obtenia amb discursos.

La història dels conflictes, segons la historiadora nord-americana Barbara Tuchman, la van decidir reis o presidents que eren conscients que anaven directes al fracàs. Felip II sabia que no podia sostenir cinc guerres paral·leles igual com Johnson tenia la certesa que la guerra del Vietnam només podia acabar en desastre. De Gaulle va pronunciar la cèlebre frase “ Visca Algèria lliure” el 1958 a Orà per després iniciar la retirada de la colònia deixant abandonats els qui van creure en promeses expressades lleugerament. En les seves memòries no es mostra gaire satisfet d’aquest canvi de posició brusc que justifica per la incapacitat de França per mantenir una colònia que lluitava per la seva emanci­pació.

La gerontocràcia que acampava al Kremlin als anys vuitanta sabia que la invasió de l’ Afganistan significaria una operació inassumible. Va contribuir decisivament a posar fi al règim i a la voladura de la Unió Soviètica.

(Àlex Garcia)

Els partidaris del Brexit feien anar dades falses i sabien que la sortida de la Unió ­Europea seria perjudicial per a la Gran Bretanya. I, tot i això, es van entossudir
en la seva propaganda i les seves mentides a trencar amb Europa. I ho van acon­seguir.

Vivim avui moments de gran desconcert a Catalunya i a Espanya. Tant Mariano Rajoy com Carles Puigdemont saben que el discurs i la política de confrontació no condueixen enlloc, que no hi pot haver vencedors ni vençuts, que la llei ho té difícil per jutjar sentiments, que una independència unilateral és una quimera perquè no tindria el reconeixement internacional. Tots dos saben que després de la confrontació apareixeran els danys econòmics, polítics, judicials i mediàtics que s’observaran després del xoc.

Puigdemont sap que és a temps d’evitar els costos d’una operació que, fins i tot abans de produir-se, està enviant la seu social de centenars d’empreses fora de Catalunya. Algunes són les més importants del país. Les conseqüències d’aquestes fugues empresarials pot ser que no siguin immediates, però no s’ha de ser un expert per deduir que significaran un empobriment de Catalunya. Els líders de l’independentisme saben també que la divisió entre catalans és cada vegada més preocupant i que l’independentisme, fins avui almenys, no té una majoria social suficient. I, tot i això, continuen endavant amb el seu full de ruta al marge dels danys col·laterals que ha causat el procés.

El Partit Popular de Ma­riano Rajoy no ha sabut comprendre la realitat catalana. Des de la recollida de firmes contra l’Estatut del 2006 fins al calculat quietisme de Rajoy passant per les pressions perquè el Tribunal Constitucional decidís a favor de retallar l’Estatut que havia passat per tots els filtres legals es­tablerts a la Constitució, hi ha hagut un desconeixement de la realitat catalana que no s’ha volgut comprendre ni acceptar.

L’ Estat ha posat en marxa tots els seus mecanismes polítics i judicials per desactivar la declaració unilateral d’independència, assumida confusament pel president Puigdemont. L’aplicació estricta de la llei ha situat el problema en l’àmbit internacional on els independentistes han treballat amb més eficàcia i agilitat que els aparells de l’ Estat.

Rajoy i Puigdemont saben que si no cedeixen en les seves posicions anem cap al desastre i, encara que no sigui el més important, el futur dels seus càrrecs serà breu. La presó incondicional per a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart és un error que complica encara més la possibilitat d’arribar a un pacte en les pròximes hores. Rajoy i Puigdemont saben que anem cap a la catàstrofe i no volen o no saben evitar-ho. Els grans estadistes coneixen el valor de les cessions en moments excepcionals.