Sense paraules

18/10/2017 00:33

Difícil trobar paraules ara que s’han dinamitat els diccionaris. La decisió de l’Estat d’avançar pel camí de la repressió bruta, sense donar opció a cap espai on floreixi un mínim diàleg, és la pitjor via possible per a tothom, tant per a la Catalunya que vol anar-se’n com per a l’Espanya que no accepta ni tan sols somiar-ho. És evident que les dues posicions estan totalment confrontades i que no sembla existir un indici de sortida, però tots els conflictes seriosos són molt complexos i això no impedeix que existeixin fulls de ruta per trobar sortida. Al cap i a la fi si, com va dir un estadista israelià, la pau es fa amb els enemics, també el pacte polític es fa amb els adversaris.

La qüestió, per tant, no rau en la dificultat de les solucions, sinó en el procés de trobar-les. És a dir, no és complexitat, és voluntat. Hi hauria moltes maneres d’obrir els ponts d’un diàleg impossible, des de les més difícils del cara a cara, fins a les subtils dels lampistes que treballen sota les aigües. Però en aquests temps sense diccionaris, fins i tot els lampistes han desaparegut. L’Estat només contempla la destrucció total de l’altra banda de la trinxera, i en aquesta trinxera pudent situa més de dos milions de persones. De fet, i més enllà de la independència, criminalitza la immensa majoria de catalans que s’horroritzen amb la repressió. El pitjor és que, fins i tot quan aquella altra banda ha decidit donar temps al temps negat, el Govern espanyol manté una única tàctica d’assetjament sistemàtic, instal·lat definitivament en l’èpica bel·licista.

El darrer i molt greu, l’empresonament de dos dirigents civils de sòlid pedigrí democràtic i pacifista. Jordi Cuixart és més nou en l’escena catalana, però és impecable en els valors i en les formes. I Jordi Sànchez, que acumula una llarguíssima biografia d’activisme civil i civilitzat, està tan fora de tot dubte que mereix un capítol d’honor en la lluita pels drets fonamentals. Que dues persones de la seva categoria ètica i el seu valor moral ­estiguin a Soto del Real, en el mateix país on la xoriçada és a la piscina, ningú no dimiteix per corrupció i els nomenaments de fiscals i jutges presenten allargades ombres, ho diu tot de la salut democràtica d’Espanya. Alguna cosa fa pudor de podrit, i no és a Dinamarca.

I ara què? De debò algú creu a la Moncloa, o als micròfons de l’“a por ellos”, o a les seus dels partits adossats, que resoldran el problema català a còpia de porres, presó i destrucció de la sobirania? Ho creu Pedro Sánchez i el seu amic Iceta, que han donat el seu suport entusiasmat a totes les deci­sions repressives de l’Estat, i que ara semblen sorpresos pels seus excessos? En quin cap brillant neix la idea que un conflicte profund, que afecta milions de persones cada dia més indignades i mobilitzades, es resoldrà via repressió, al segle XXI i a la Unió Europea? Massa Esparteros a Espanya i cap Jovellanos.