OPINIÓ
18 novembre 2018 2.00 h

DE SET EN SET

Pintures

JAUME OIVERAS

No m’agrada gens la pin­tada atribuïda a Arran al vestíbul de la casa del jutge Pablo Lla­rena, a Sant Cugat. L’entenc, però no la com­par­teixo. Tal­ment, una de les carac­terísti­ques més valu­o­ses del procés és el com­po­nent paci­fista i dia­lo­gant, i alguna de les actu­a­ci­ons des­con­tro­la­des qüesti­o­nen la cer­tesa d’aquesta pràctica, a més de donar munició a deter­mi­nats grups uni­o­nis­tes. Amb tot, com­pa­rar la pin­tada d’Arran amb la nazi “nit dels vidres tren­cats” és una acti­tud gro­llera i fora de sen­tit. Molt menys m’ha agra­dat la ràpida con­demna als joves de la CUP que han fet jut­ges i polítics de reco­ne­guda ide­o­lo­gia, quan són molt més con­tem­po­rit­za­dors quan es tracta d’atemp­tats a seus de par­tits repu­bli­cans o a alcal­des que pen­gen pan­car­tes a favors dels pre­sos polítics (dar­rer exem­ple: les ame­na­ces a l’alcalde de Cer­vera). Afi­gura que per a alguns les pin­ta­des són bones o dolen­tes segons el des­ti­na­tari. I em sem­blen molt més agres­si­ves les acu­sa­ci­ons de pin­ta­des simu­lant sang que uns infor­mes de la Guàrdia Civil atri­bu­ei­xen als ferits de l’1-O, en una fla­grant manca de res­pecte. La pin­tura de la bru­tal agressió als defen­sors de les urnes no pot ama­gar tot el que hi ha dar­rere l’esce­nari d’un estat en fallida. Fins en l’ava­lu­ació de les agres­si­ons no tot es pot mesu­rar igual, mal­grat es cai­gui en l’error de la dua­li­tat acció-reacció. Hi ha uns com­por­ta­ments d’evi­dent pro­vo­cació i unes acci­ons de defensa anti­re­pres­siva; les unes i les altres, incòmodes, però d’expli­cació dife­rent. El procés pacífic de Cata­lu­nya sorprèn arreu i no hi podem renun­ciar, però és molt com­pren­si­ble que ens can­sem de posar l’altra galta quan ens bufe­te­gen contínua­ment. Les pin­tu­res no sem­pre són de guerra, a vega­des només recla­men atenció i justícia.