Radiacions

Edició impresa Política | 18/12/2014 - 00:00h

Enric Juliana


Efectes del cas Pujol: estimula el combat interior a Catalunya i realça els altres escàndols espanyols

La caiguda de Jordi Pujol ha obert un cràter radioactiu a la societat catalana amb conseqüències de llarga durada. La confessió del mes de juliol va ser un canó a l'agost. Commoció, ràbia, indignació, sensació de ridícul -el pitjor càstig per a l'orgull català-, vindicació dels que es van oposar a Pujol de veritat i exhibició de ressentiment d'uns quants que no es van atrevir a fer-ho quan l'home que va governar Catalunya durant 23 anys es trobava al cim. Victòria moral del maragallisme i desercions, significatives desercions: "Si t'he adulat, no me'n recordo". "Jo ja ho deia". Molta gent convençuda, a Madrid, però també a Barcelona, que el xassís del catalanisme podia quedar trencat per sempre més.

Cinc mesos després de la confessió del juliol, podríem dir que ja no queden pujolistes a Barcelona. Només han passat cinc mesos! La ciutat dels prodigis. Barcelona, continuarà sent escenari d'esdeveniments importants en el futur, però entre aquests molt probablement no hi haurà la proclamació d'un nou estat europeu totalment independent. Veurem coses en els propers anys, però aquesta no. Barcelona es desprèn amb gran rapidesa i amb una fredor immensa de tot allò que en un moment determinat deixa de ser-li útil o convenient. S'ha de viure lluny de la ciutat per poder contemplar millor el fenomen. Les eleccions municipals de maig seran interessants a Barcelona. Molt interessants.

Els qui van creure que el cas Pujol seria la Hiroshima del catalanisme, van tenir una bona decepció l'Onze de Setembre del 2014. Aparentment no havia passat res. Jordi Pujol ha estat el polític català més important dels últims cinquanta anys, però, efectivament, no era l'amo del país. Les noves generacions poden prescindir més fàcilment de la seva referència; una part important del corrent sobiranista avui s'autoubica a l'esquerra, i la gran tossuderia d'Artur Mas gairebé ha omplert el buit. Mas ha exercit de líder d'un ampli camp social aquests darrers mesos. La querella del ministeri fiscal que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya examinarà dilluns que ve així ho certifica.

A finals dels anys setanta, quan feia el servei militar a Almeria, vaig fer un curset de guerra atòmica. Sota una cabana del desert de Viator, un sergent d'infanteria ens explicava que en cas de combat amb armes nuclears convé estar al més a prop de l'enemic possible, perquè així les radiacions també seran mortals a l'altre bàndol. Simple, però ben vist. Alguna cosa semblant crec que ha passat a la política espanyola aquests últims quatre mesos. La potent radiació del cas Pujol ha engrandit l'efecte social dels escàndols que han aparegut després. Els esdeveniments del mes d'octubre, recordem-ho, van sacsejar-ho tot. Avui hi ha cràters per tot Espanya. El paisatge és lunar i les enquestes dibuixen mapes mai vistos.

A Barcelona ja ningú es declaro pujolista, però ha passat una cosa grossa. Del cràter en continua sortint radiació. Aquest sobtada depressió del relat sobiranista després del 9-N. Aquest espès combat de judo entre CiU i ERC. Aquesta preocupació per l'entrada de Podem a Catalunya. Aquestes possibles eleccions anticipades el març, sense llista unitària, que Mariano Rajoy està esperant per poder dir, més alt i més fort: "O nosaltres o el caos".