POLÍTICA
MEMBRE DEL MEMORIAL 1714 - 18 desembre 2017 2.00 h

OPINIÓ

 

ANTONI MUÑOZ

A Felip V també li feia nosa el groc

ANTONI MUÑOZ - MEMBRE DEL MEMORIAL 1714
Felip V va manar publicar un ban castigant amb pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc

Josep Catà i un servidor vam presentar en el congrés L’aposta catalana a la guerra de Successió (1705-1707), celebrat a Barcelona l’any 2005, una comunicació amb el títol Els anys de l’esperança, en què descrivíem, segons les nostres recerques, tots els enfrontaments esdevinguts, en aquest període, entre les institucions catalanes i Felip V. Una d’aquestes divergències va arribar fins i tot als colors: el blau del Borbó i el groc de la casa d’Àustria.

L’any 2005 ja vaig fer un parell d’apunts sobre aquesta confrontació de colors, però ara que circulen per les xarxes informacions un xic imprecises sobre aquest afer, he pensat que valia la pena desenvolupar amb més detall el que ja havíem apuntat.

L’origen de tot allò era la conseqüència provocada, i inevitable, en no voler Felip V respectar les constitucions acordades a les Corts celebrades a Barcelona els anys 1701 i 1702, i que havia jurat complir.  L’únic interès del monarca, una vegada concloses aquestes, era agafar el donatiu ofert pel Principat per haver-les signat, i sense esperar res més se’n va anar a la guerra d’Itàlia, on s’iniciava la guerra de Successió entre els dos reis borbònics, Felip V i Lluís XIV, i la resta dels aliats europeus.

La sorpresa dels catalans aviat es va convertir en enfrontaments. Els primers van ser: entrebancs per no voler reunir el nou Tribunal de Contrafaccions paritari, que establia l’imperi de la llei, violació de la Constitució per la qual el rei no podia extreure fusta del Principat, prohibició de l’exportació a Cadis de l’aiguardent català, essent vital per a l’economia catalana, ja que dels seus guanys esperaven recuperar els diners entregats com a donatiu, etc. Totes aquestes infraccions bullien en totes les reunions de les institucions catalanes. Dins del Consell de Cent va deliberar si, fins i tot, trencaven amb la monarquia de Felip V i prenien partit ja pels aliats el 1704.

La tensió va augmenta entre les institucions catalanes i el monarca espanyol quan a Barcelona es va publicar la guerra entre els Borbons i els aliats. Es va accentuar aquesta tibantor en arribar a la ciutat la informació confirmada des de Tortosa i Tarragona d’haver vist passar una petita flota anglesa encapçalada pel príncep Jordi de Hesse-Darmstadt.

Convé aturar-nos un moment per saber què representava aquest príncep per als catalans: va ser virrei de Catalunya des del desembre de 1697 fins al febrer de 1701. El seu govern es va destacar per les actuacions a favor de la causa del catalans, com ara reclamar a Madrid el retorn lliure de les insaculacions, intentar que els 173 capitans de miquelets de la terra, i els seus suboficials, fossin admesos a les tropes del rei, era un embrió d’un possible exèrcit català, impedir que el Consell d’Aragó enviés més tropes espanyoles per allotjar-les a Catalunya, compensar amb un sou els invàlids, pagar tots els deutes que els gremis tenien pendents de cobrar per la hisenda reial, fundar l’Acadèmia de Matemàtiques per formar enginyers militars, etc. Totes aquestes despeses no estaven incloses en els diners que s’enviaven de Madrid. Si Darmstadt les feia, volia dir que hi havia pagaments a l’exèrcit que restaven sense cobrir. 

El virrei Velasco frisava per saber el nom de les persones que defensaven aquestes idees, però no podia aconseguir-lo per ser inconstitucional revelar el secret de tot el que es deia dins d’aquest Consell. Tanmateix el conseller tercer, Honorat de Pallejà, volent fer mèrits davant de Felip V, va facilitar al virrei una informació exhaustiva de tot el que s’hi havia parlat. No cal dir que tot seguit Velasco, seguint les instruccions del monarca, va manar empresonar bona part dels membres del Consell de Cent, ja que l’absolutisme reial no podia acceptar que hi pogués haver qualsevol secret entre un rei i el seu vassall, segons les pròpies paraules de Velasco.

La informació donada per Pallejà devia ser força exhaustiva i clara perquè, un cop llegida al Consejo de Estado a Madrid, els ministres van comprovar que al Consell de Cent es van fer dues votacions, com deien escandalitzats el duc de Montalto i el marquès de Villafranca: “En prueba de esta importancia se debe decir que la respuesta que dieron los Comunes al mensaje que les envió el príncipe Darmstadt se formó solo por un voto más que cumplió con su obligación en la conferencia que tuvieron para ello, que aunque no era clara fue mejor que la que tenían resuelta, pues se ha averiguado estuvieron de otro dictamen muy contrario.”

És a dir, els consellers van fer dues votacions, una primera en què van decidir decantar-se pels aliats de l’estol marítim que s’hi aprovava, i una segona, per un vot, de no fer cap declaració.

Com a resposta d’aquesta repressió, la Junta dels tres Braços va decidir enviar un ambaixador a Madrid, Pau Ignasi Dalmases, per explicar al monarca la contrafacció que representava el captiveri dels consellers, i per tant assolir que Felip V els alliberés. Suposar que el Borbó tingués alguna mena de clemència era una suposició pietosa per la Junta de Braços, però inútil. Així doncs, només d’arribar Dalmases a la mateixa porta d’Atocha va ser detingut, enviat a la presó de Burgos i més endavant, bandejat a París.

Tot seguit el Borbó va ordenar fer el mateix amb els quatre ministres de l’Audiència que havien encapçalat la proposta de gosar enviar un ambaixador davant de la seva presència. Cristòfol Potau i Pere Amigant van ser tancats a la ciutadella de Pamplona, on va morir el primer el 1706 i el segon el 1708; Josep Moret va ser empresonat a la d’Alcalà i Domènech Aguirre va ser confinat a Mataró.

No va tenir res d’estrany el que va passar el dia de Sant Jordi de 1705. Així explicava el virrei a la cort de Madrid aquest fet sorprenent: “El anhelo con que se esperan las armadas enemigas, a que estos naturales llaman la Redención, y los capuchinos a los ingleses, y la demostración de haberse celebrado el día de San Jorge, nombre del príncipe de Darmstadt, con ponerse más de dos mil personas de esta ciudad la divisa de una cinta amarilla en el sombrero, que es el color del príncipe, como lo han ejecutado en la de Vique.

Cal afegir-hi que aquesta manifestació de protesta del 23 d’abril, a més dels motius ja esmentats, indicava també la joia amb què els catalans celebraven l’apropament a Barcelona de l’estol aliat, encapçalat per Darmstadt, Carles III i el general anglès Peterborough, i per tant el desig d’alliberar-se de la tirania del monarca espanyol.

Com era d’esperar Felip V va manar publicar un ban castigant amb pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc.

Escriu Feliu de la Penya que l’estol d’aliats va començar a desembarcar a la platja del Besòs el 28 de maig i aquest mateix dia; “Publicòse en Barcelona con rigurosas penas que no se pudiesse hablar del desembarco, y que no se pudiesse llevar cinta amarilla, que era la divisa de los afectos a su magestad.

El primer penjat per portar cinta groga ho va ser tres dies després de publicat el ban: “El día 31, se aorcò un paysano por llevar un listòn amarillo en el sombrero.” També el 19 de juny es van executar dos veïns de Molins de Rei: “Mandò Velasco ahorcar a dos Moços de Molins de Rey por hallarles fuera de la ciudad, y llevar cintas amarillas, y a dos muchacos mandò passar bajo la horca”. Va fer passar dos nois per sota dels dos executats, que serien parents d’ells, era una mesura despietada i difícil d‘imaginar en un cap assenyat.

El 27 d’agost, continuant la seva repressió, va comunicar a Felip V el destí de dos miquelets empresonats: “De estos el uno era de Barcelona y el otro de Vique, y habiéndomelos traído a las once de la mañana, a las seis de la tarde ya estaban ahorcados, y colgados al pescuezo sus sombreros con las cintas amarillas.

Tot i que les execucions per portar llaços grocs van sovintejar al llarg dels mesos de juny, juliol i agost, la repressió borbònica no va ser capaç d’impedir que el poble barceloní alliberés els empresonats a ciutat, ni que els miquelets de la terra obliguessin a capitular tot l’exèrcit de Felip V.

Així el 4 d’octubre de 1705, el virrei Velasco no va tenir cap més remei que rendir-se i entregar les capitulacions per a la sortida del seu exèrcit al general Peterborough. El 9 del mateix mes van ser publicades a Barcelona, però els barcelonins es van adonar que no hi figurava enlloc l’alliberament dels empresonats. A més a més, era visible que cada dia duplicava el nombre de soldats que custodiaven les garjoles.

La signatura oficial de la capitulació va ser el 13 d’octubre al matí. A partir d’aquest punt el neguit dels barcelonins per veure lliures els seus veïns augmentava per moments. En fer-se de nit es va escampar per la ciutat la sospita que el virrei no estava disposat a alliberar els presos. Els habitants del barri de la Ribera s’ensumaven que Velasco se’ls pogués emportar als vaixells preparats perquè l’exèrcit filipista abandonés Barcelona. L’exèrcit filipista no podia sortir per terra perquè tots els camins al voltant de Barcelona estaven tallats pels miquelets de la terra.

No és gens estrany que la situació esclatés. A les deu del matí del 14 d’octubre, prop de l’església de Montserrat, un veí que portava una cinta groga va mantenir un frec a frec amb un soldat que la hi volia treure, tractant-lo de traïdor. Un grup de veïns que es trobava a prop va fer fugir el soldat cridant: “Visca la pàtria i Carles III.” Aquest grup, cada vegada més nombrós, va recórrer els carrers de la ciutat encoratjant tothom amb la crida: “A les armes, germans, que s’emporten els presos per degollar-los, anem a salvar-los la vida.”

Fins i tot una dona va enviar el seu fill al campanar de Santa Marta per tocar a sometent. En escoltar-lo els clergues de Santa Maria del Mar van fer repicar la de la seva església i, a l’instant, totes les campanes de la ciutat van fer el mateix. 

Ja no hi havia marxa enrere, una gernació de barcelonins, quan encara no hi havien entrat les tropes aliades, va entrar a totes les presons de la ciutat alliberant tots els que s’hi trobaven tancats, fins i tot van treure els que es trobaven al reducte de la Torre de les Puces. Quan les tropes aliades, angleses i holandeses, hi van entrar van comprovar, sorpreses, com els veïns ja eren amos de tota la ciutat. Velasco es va espantar i amb la resta de l’exèrcit filipista es va refugiar al convent de Sant Pere, on el general anglès li va assegurar que en arribar els presos a Casa de la Ciutat protegiria la seva sortida caminant sempre prop de la muralla, lluny de la part més poblada de la ciutat. 

El matí del 15 d’octubre l’exèrcit borbònic va sortir per un petit passadís existent entre la muralla i les cases properes essent escridassat pels barcelonins, que es trobaven a tots dos costats. Entre les tropes també es trobava el pobre Honorat Pallejà, que una vegada fora de perill descrivia així el comiat dels veïns a Velasco i a ell mateix: “Al virrei, uns li deien: gitano; altres: traïdor; altres: bordegàs […] I jo, perquè no em tirasen, anava sempre amb la mà a les anques del cavall de Peterborough discorrent que per no tocar a ell no em tirarien a mi.”

Cloenda:  el 1705 el color groc no seria gens agradable a Felip V, ans al contrari, la revolta groga va aconseguir, d’una banda, alliberar els presos d’estat, segons la designació de l’època, i, d’una altra banda, assolir que Catalunya deixés de ser territori borbònic.