POLÍTICA
PROFESSOR DE LA UDG - 18 desembre 2018 2.00 h

OPINIÓ

Dejuni: perseverança i solidaritat

CARLES SERRA - PROFESSOR DE LA UDG

Dijous pas­sat vam començar una set­mana de dejuni a la cape­lla del Roser de la Uni­ver­si­tat de Girona. Alguns de nosal­tres ens hi esta­rem la set­mana sen­cera, d’altres faran deju­nis de qua­ranta-vuit hores. Tot ple­gat, un gest, una manera com una altra d’alçar la mà i dema­nar la paraula. Una manera d’alçar la veu entre tant de soroll que hi ha hagut i que hi haurà, per poder dir, només, dues coses.

La pri­mera, la més impor­tant: fer-nos ressò de la injustícia que repre­senta el fet que ara mateix (men­tre esteu lle­gint aques­tes parau­les), a les nos­tres pre­sons (a pocs minuts de casa, d’allà on fem vida com sem­pre, on tre­ba­llem i ens esti­mem, men­gem o ens dis­tra­iem), hi ha qua­tre per­so­nes en vaga de fam. Aquest fet és ter­ri­ble, és d’una enorme gra­ve­tat. Com també ho és allò que el motiva: el que dema­nen no és la inde­pendència, no és l’alli­be­ra­ment dels pre­sos, ni el retorn dels exi­li­ats; el que dema­nen, per increïble que sem­bli, és que la justícia espa­nyola (una justícia que sabem pro­fun­da­ment injusta, ven­ja­tiva i par­cial) faci la feina que ha de fer. Que la faci!

Aquesta situ­ació hau­ria de gene­rar una onada de soli­da­ri­tat. No cal ser inde­pen­den­tista, ni estar a favor del dret a deci­dir, per enten­dre que el que dema­nen els pre­sos amb la seva acció és el mínim que podien dema­nar. És el més bàsic. Tant que, sense això, tota pre­tensió de justícia, qual­se­vol mena de con­fiança o d’espe­rança, esde­ve­nen impos­si­bles. Només des de la més ina­mo­vi­ble i ver­go­nyant adhesió a l’Estat es pot accep­tar la manera com actua i actuarà el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i els òrgans del poder judi­cial.

I estem con­vençuts que la indig­nació és pro­funda entre la major part de la soci­e­tat cata­lana, però mal­grat això, aquesta indig­nació no està tro­bant la manera d’expres­sar-se. D’aquí ve el segon objec­tiu del nos­tre gest: ens agra­da­ria fer de revul­siu, ni que sigui del nos­tre entorn. Per això con­vi­dem la resta de mem­bres de la uni­ver­si­tat a par­ti­ci­par en dife­rents acti­vi­tats que estem orga­nit­zant i a pro­moure’n ells també: com a mínim per poder dis­cu­tir i refle­xi­o­nar sobre el que està pas­sant, sobre el que ens està pas­sant!

I és que tan neces­sari és l’escalf que hem de tras­lla­dar als pre­sos com la reflexió que hem de fer sobre el moment actual. Ens han vol­gut fer creure que tot el que vam remoure l’any pas­sat no va ser­vir per a res i ens volen convèncer de la nos­tra der­rota. L’Estat i els que el vet­llen tre­ba­llen sense des­cans per ins­tal·lar en la soci­e­tat l’espe­rit de der­rota, el sen­ti­ment d’impotència i una por para­lit­zant. Són les seves eines, perquè saben que assu­mir la der­rota és el pri­mer pas perquè dei­xem de llui­tar.

Cal, doncs, que ens tra­iem del damunt la por, el pes­si­misme i la gri­sor que dia sí dia també este­nen damunt nos­tre. Aquests dies, a la uni­ver­si­tat hem rebut mis­sat­ges d’escalf dels nos­tres pre­sos i exi­li­ats, i hem lle­git algu­nes de les seves car­tes. Si alguna cosa tenen en comú és la crida a la per­se­ve­rança.