De tot allò que va dir i deixar escrit el polèmic demòcrata Cristià Giulio Andreotti en destacaria dues coses que podrien ser escaients a Duran i Lleida després de la seva retirada de la política activa: “El poder desgasta només aquell que no el té.” I una altra: “Després d'haver estat tants anys a la política, en deixar-ho he vist el que calia fer”... Duran i Lleida va governar poc temps, tot i que ha estat tota la seva vida en política. Ha quedat desgastat per la manca de poder, com deia Andreotti, la qual cosa li ha impedit fer quadrar ningú. Duran era temut pels seus adversaris, pels seus socis de Convergència i pels seus companys de partit. Temut, però sovint incapaç de posar-los a rega. Dissabte, després de tants anys al capdavant d'un partit, anant i venint de Madrid, carregat de feines i bones voluntats i després de no haver pogut fer arribar el seu missatge ni el 27-S ni el 20-D, ha vist clar que havia de plegar. Ho ha vist tard. Ha tingut moltes oportunitats i n'hauria sortit més ben parat.
Duran havia tingut moltes oportunitats per plegar i n'hauria sortit més ben parat
A Catalunya, l'espai electoral dels democratacristians existeix. Fa anys, fins i tot el PP s'havia plantejat deixar els seus vots dins de Catalunya per a Unió i que fóra com la UPN navarresa. Espai conservador, catalanista, etcètera, que existeix. Ningú ha volgut comptar amb exactitud el vot que anava repartit en un partit i l'altre. Segur que n'hi havia de conservador i de catalanista i que no volia saber res de la independència.
Unió, el partit més antic de Catalunya, juntament amb ERC, no hauria de desaparèixer. Han de pagar els seus deutes, buscar un líder i tenir paciència perquè vinguin noves eleccions. Tenen clientela decebuda que espera omplir un espai existent.
