Fins ara, la cultura s’ha mostrat més aviat aliena al procés. Per damunt de tot, calia i caldrà evitar les divisions per raons lingüístiques, identitàries o processuals. Allò que uneix ha d’estar molt per damunt del que separa en aquest territori crucial. Assumir del tot la diversitat no representa, a hores d’ara, cap perill per a la cultura ni per a la llengua catalanes. Al contrari, ser del tot inclusiu no presenta contrapartides. En aquest sentit, un dels primers gestos del conseller Santi Vila hauria de consistir en la reforma de l’Institut Ramon Llull. És molt senzill. On diu «l’Institut Ramon Llull és un organisme públic creat amb l’objectiu de promoure [...] la traducció de literatura i pensament escrits en català» només cal afegir: «o en les altres llengües d’ús als territoris que formen part del consorci». D’aquesta manera, si posem per cas un descendent del president Carles Puigdemont resultés, posem també per cas, escriptor trilingüe en català, castellà i romanès, la part de la seva obra escrita en les altres dues llengües no es veuria privada de promoció per part de l’equivalent català del Goethe i l’Instituto Cervantes. Abans i tot, els catalans que escriuen en altres llengües deixaran de patir una discriminació que ja no té res de positiva. ¡Ni els de Súmate se’n poden beneficiar! Això a part, fóra més que aconsellable crear un observatori de la cultura, un ens publicoprivat, tranquil i de consens, amb participació d’entitats, de professionals especialitzats i d’artistes amb visió estratègica, que s’ocupi d’avaluar, de diagnosticar i de proposar les bases per a unes polítiques públiques pròpies d’un estat europeu avançat, no d’una mísera autonomia. Tal vegada el CoNCA, que va néixer com a fantasmagoria d’un Arts Council, es podria reconvertir en aquest observatori. Tot plegat, i més, sense oblidar el pressupost. Com que el conseller de Cultura és un polític de pes, s’ha de començar a notar en això. |
|
|