OPINIÓ
19 gener 2019 2.00 h

KEEP CALM

La justícia espanyola també té por

SALVADOR COT
El fracàs de les euro­or­dres ha dei­xat la justícia espa­nyola a la intempèrie, amb molta espa­nyo­li­tat, però ben poca justícia

No tot és tan sen­zill per als poders de Madrid. Un d’ells, el judi­cial, ha estat qüesti­o­nat molt seri­o­sa­ment per diver­sos sis­te­mes euro­peus, que li han negat les euro­or­dres que dema­nava perquè unànime­ment –Ale­ma­nya, Bèlgica, Suïssa, Escòcia...– han dis­cre­pat de l’existència d’una violència orga­nit­zada i jerar­quit­zada que jus­ti­fi­qui els delic­tes de rebel·lió i sedició. Això, com és obvi, deixa la justícia espa­nyola a la intempèrie, amb molta, molta espa­nyo­li­tat, però ben poca justícia. La pers­pec­tiva, a més, és a empit­jo­rar perquè tots els acu­sats tenen clar que el seu objec­tiu real és el Tri­bu­nal de Drets Humans d’Estras­burg, que ha con­dem­nat Espa­nya infi­ni­tat de vega­des, molt espe­ci­al­ment quan s’ha trac­tat de judi­cis que tenien la fina­li­tat última de pre­ser­var la uni­tat d’Espa­nya.

Per tot això, dar­re­ra­ment hi ha una estratègia soter­rada, amb ori­gen en el deep state madri­leny, que intenta convèncer els acu­sats i els seus advo­cats que accep­tin la legi­ti­mi­tat de la justícia espa­nyola per la via de plan­te­jar una defensa tècnica durant el judici, dei­xant en un segon pla la con­fron­tació política i el qüesti­o­na­ment del règim espa­nyol. A canvi, els pro­ces­sats tin­drien expec­ta­ti­ves de rebre unes con­dem­nes més bai­xes –rebel·lió, però en grau de cons­pi­ració, per exem­ple– que els per­me­trien acce­dir més aviat a la presó ate­nu­ada i al ter­cer grau peni­ten­ci­ari. Amb un esce­nari així, els acu­sats –ja con­dem­nats– podrien arri­bar a la sentència d’Estras­burg en con­di­ci­ons de lli­ber­tat i la justícia espa­nyola no hau­ria de pas­sar per la ver­go­nya de veure’s forçada a obrir les cel·les per ordre d’Europa.

El dilema no és fàcil, ni es veu de la mateixa manera des de dins de la presó que des del car­rer. Ara bé, tot ple­gat demos­tra que Jordi Cui­xart té tota la raó quan afirma que no es pot deci­dir ni diri­gir l’estratègia de l’inde­pen­den­tisme sota la pressió que impli­quen l’empre­so­na­ment i l’exili.