OPINIÓ
19 gener 2019 2.00 h

DE SET EN SET

La policia

LLUÍS MUNTADA

Per què es tapa la cara, la poli­cia? Jo crec que la poli­cia no té (NI) dret a mirar mala­ment un ciu­tadà. Jo crec que la poli­cia, en acte de ser­vei, no ha (NI) de mas­te­gar xiclet quan parla amb una per­sona. Em sem­bla un pri­mer senyal de degra­dació que les ulle­res mirall de l’agent a qui t’has adreçat et reflec­tei­xin com si par­les­sis amb un ens nucle­ar­ment impe­ne­tra­ble, proveït de dos vidres que repli­quen de manera inqui­e­tant la teva imatge i els teus ges­tos. Em sem­bla una tragèdia social que els edi­fi­cis de les comis­sa­ries de poli­cia no siguin trans­pa­rents. O que, a través d’un suport digi­tal, no es moni­to­rit­zin ni s’enre­gis­trin en tot moment les deten­ci­ons, els tras­llats, els inter­ro­ga­to­ris o els ingres­sos al calabós. És clar: no vull dir que no hi hagi actu­a­ci­ons poli­ci­als meritòries ni mar­ca­des per un zel extrem en el com­pli­ment del codi deon­tològic d’aquesta pro­fessió. Però davant dels con­ti­nus exces­sos poli­ci­als, hi ha una pre­gunta impos­ter­ga­ble: Qui coi s’ha cre­gut que és, la poli­cia? Mai una poli­cia hau­ria de voler acon­se­guir res­pecte a través d’inti­mi­dar o ins­pi­rar por. Con­ce­buda arreu per un poder polític que neces­sita la seva guàrdia pre­to­ri­ana, mol­tes vega­des (una sola vegada ja seria massa!) la poli­cia actua com un orga­nisme ple­ni­po­ten­ci­ari i autònom. L’ús de la violència legal obliga a una pul­cri­tud pro­fes­si­o­nal extrema. En el nos­tre entorn, no es dona. El ras­tre d’una poli­cia política és alar­mant. La Policía Naci­o­nal resol amb deten­ci­ons sinis­tres el que (tècni­ca­ment) podria ser una sim­ple citació a comis­sa­ria. La Brimo dels Mos­sos d’Esqua­dra sem­bla un prin­cipi actiu del 155. Els ulls de Roger Español i Ester Quin­tana encara rodo­len oblit avall. La debi­li­tat del poder civil es reflec­teix en aquesta llicència poli­cial, una inas­su­mi­ble barra lliure de l’excés en post­de­mocràcia.