Falta tremp

S’està produint un fet significatiu. Els dos partits que governen la Generalitat valen­ciana estan ficats de ple 

en les negocia­cions sobre la governació d’ Espanya...


18/02/2016 00:38 | Actualizado a 18/02/2016 03:17

S’està produint un fet significatiu. Els dos partits que governen la Generalitat valen­ciana estan ficats de ple en les negocia­cions sobre la governació d’ Espanya, mentre que els dos partits que governen la Generalitat catalana han decidit allunyar-se d’aquestes negociacions. El valencianisme amb responsabilitats de govern vol ser molt present en la nova etapa política espanyola; el catalanisme amb responsabilitats de govern se n’allunya, sense anar-se’n. Curiosa paradoxa. Evidentment estem parlant de dues situacions polítiques diferents. Però no molt diferents són les problemàtiques de fons de les dues societats, tan emparentades econòmicament i culturalment. Podríem dir més coses sobre aquest assumpte. En el nou cicle polític valencià hi ha desitjos d’una cooperació més gran amb Catalu­nya –cooperació, no subordinació– que semblen tenir l’abúlia com a resposta des de Barcelona. Són temps veritablement estranys.

Per primera vegada en 38 anys de democràcia, les forces polítiques que governen Catalunya es difuminen voluntàriament davant un escenari polític espanyol molt obert, complex i incert. No havia passat mai. L’autonomia catalana s’ha construït sobre la base d’un fort desig d’intervenció en la política espanyola. I podríem afegir: les actuals demandes de més sobirania, o d’independència, sorgeixen de l’interior de la cultura autonomista. L’actual anèmia és un fenomen estrany en la tradició política del país. Des de principis del segle XX, cada vegada que Espanya s’ha trobat en una cruïlla democràtica, el catalanisme hi ha estat present. El credo independentista no impedeix d’intervenir en la política espanyola. Esquerra Republicana ja era favorable a la independència el 2004 i això no li va impedir de donar suport activament al primer govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, mentre teixia amb Pasqual Maragall i José Montilla dos governs de coalició a Catalunya. El setembre passat, en el programa de la coalició Junts pel Sí no hi havia cap veto a la participació dels seus integrants en la política espanyola. CDC i ERC van decidir anar, per separat, a les eleccions generals del desembre, mentre sectors minoritaris de l’independentisme defensaven l’absentisme. No s’entén l’actual política de braços plegats, a remolc de les iniciatives d’altres. No s’entén l’aparent desinterès davant la proposta socialista de negociar els 23 punts que fa mesos Artur Mas va plantejar a Mariano Rajoy. CDC i ERC són els partits que avui governen Ca­talunya, però no representen tot l’espectre català, evidentment. Hi ha polítics catalans molt implicats en la primera i la segona línia de les actuals negocia­cions, i hi ha una formació nova, encara embrionària, la coalició En Comú Podem, que està demostrant capacitat d’iniciativa.La influència dels ­comuns ha col·locat la qüestió de la consulta catalana en un lloc destacat de les exigències de Podem, provocant un immediat reajustament tàctic de CDC i ERC. La qual cosa ens confirma que la substància principal de l’actual moment català és la lluita pels espais polítics en una societat canviant; la gestió de la provisionalitat a la recerca de nous equilibris; l’espessa brega interna. Mentrestant, la majoria de la societat catalana assisteix atònita a la falta de tremp de les forces que la governen en l’apassionant conjuntura espanyola.