POLÍTICA
19 febrer 2016 2.00 h

CRÒNICA

Enamorats de la Muriel

ÒSCAR PALAU

Mesurat i discret en les formes, elegant en les expressions artístiques, emotiu en els records i ferm en les conviccions. El comiat públic que va rebre Muriel Casals ahir va reflectir perfectament la manera de ser d'una persona que es feia estimar, i que va ser corresposta en justa mesura, primer per uns 400 representants i autoritats al Parlament, i, tot seguit, per alguns milers de persones que, tot i el fred, es van reunir al passeig dels Til·lers, a pocs metres. “Ella era el somriure de la revolta”, la definia la presidenta de la cambra i excompanya de fatigues com a líder de l'ANC, Carme Forcadell, ahir molt emocionada, que va comparèixer a l'escenari amb el tercer membre del trio segurament més famós de representants de la societat civil: l'expresident de l'Associació de Municipis per la Independència, Josep M. Vila d'Abadal.

L'estima que tothom li professava es va fer notar en tots els discursos i actes d'homenatge d'ahir
Parellada es va posar el davantal de Casals, el de la humilitat, la igualtat de les dones i la tenacitat

Seria un altre activista infatigable, això sí, qui llançaria el missatge més personal. “Va ser el meu amor platònic”, confessava el company de facultat, i de lluita per la justícia social, Arcadi Oliveras. De fet, probablement no era l'únic que se'n va enamorar, perquè a la Muriel l'estimava tothom. Des dels amics de Sant Feliu de Guíxols o la Bisbal d'Empordà, els indrets que, juntament amb Sabadell, destacaven en la seva geografia particular, fins als companys de l'aquagym, segons repassava la periodista Mònica Terribas en la glossa al Parlament. “Com pot algú ser escollit per a tantes responsabilitats socials si no té l'estima de tants altres?”, es preguntava el també periodista Antoni Bassas.

La millor prova, de fet, va ser que no va fallar ningú a la cambra. Hi van ser tots els partits, inclosos el PP i C's, que ho seguirien fins al final amb respecte; diputats i personalitats d'ara i d'abans, dirigents d'entitats i agents socioeconòmics, i tots els expresidents. Fins i tot Jordi Pujol –arraulit, això sí, a les últimes files, al costat del jurista Carles Viver Pi-Sunyer, després de perdre els honors com a tal–, en el que era el seu primer gran acte públic des que va confessar l'evasió fiscal familiar, exceptuant la presència fa un mes en la presentació d'un llibre al Palau sobre el bisbe Carrera. Pujol va semblar relativament còmode, no es va amagar dels focus i la majoria dels convidats no van defugir-lo; ans al contrari: manté gran part de l'atracció de sempre. Però ahir no era el protagonista. Ho era la Muriel, i amb ella tota la gent anònima que ha contribuït a fer gran el somni. Tots els que, en paraules d'ella, de fet són el somni, que tampoc van fallar a l'emotiu acte al carrer, allà on havia de ser el seu comiat d'honor, seguit amb respecte corprenedor i, en molts moments, amb un nus a la gola.

I és que d'espurnes d'emotivitat no en van faltar al llarg d'una tarda que, al Parlament, va encetar l'Elèctrica Dharma i va tancar el cor del Liceu amb el Cant de la senyera, seguit pel públic dempeus. Enmig, Maria del Mar Bonet va entonar Al·lota, una cançó que la Muriel cantava de petita a la seva filla Laia, que ahir l'escoltava emocionada amb mirades de complicitat al seu fill Max. Tots dos, amb la germana Isabel, van comparèixer per tancar l'acte final, portant la rosa blanca que va presidir el ple de dimecres al Parlament, i van recollir totes les roses vermelles que havien deixat sobre l'escenari els que hi van pujar per evocar totes les facetes de la Muriel, que no eren poques.

Després d'Oliveras, que la va glossar com una “lluitadora”, hi van passar Juste de Nin i Jordi Parés per destacar el seu compromís amb la llengua i la cultura. La cuinera Ada Parellada, amb qui compartia trobades anuals de dones amb projecció pública, es va posar el davantal de la Muriel com a símbol de “la humilitat, la igualtat de les dones, l'esforç, la tenacitat i la protecció”. “No som darrere la barrera, som a primera línia de foc”, ressaltava. L'exalumne de Casals a la Facultat d'Economia Xavier Sala i Martín se situa a l'extrem oposat de les tesis de “l'única professora marxista de la carrera”, però en té un record entranyable, i destacava la seva “mirada noble, tendra però també curiosa”. “Aquest era l'estil de les seves classes, generava curiositat als estudiants”, en lloava.

Tot plegat va ser amanit amb fragments de discursos de Muriel Casals i fotos seves enviades des de tots els racons del país, així com un aplaudit pilar de cinc dels Castellers de Vilafranca. Els precursors i continuadors de Casals en la presidència d'Òmnium, Jordi Porta, Quim Torra i Jordi Cuixart, posarien la guinda als parlaments convidant a fer del seu record un argument més per a la independència, i de la victòria, el millor homenatge. “Visca Catalunya lliure!”, tancava Cuixart, entre crits d'independència. Lluís Llach seria la sorpresa final, en cantar a cappella un Abril 74que el públic va entonar, abans de tancar espontàniament amb Els segadors.

“No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre”, resen els versos de Martí i Pol llegits per l'actriu Sílvia Bel al Parlament. Terribas resumia el comiat encara amb menys paraules: “Adéu bonica, que t'acaronin els estels.”