LA GEOGRAFIA I LA HISTÒRIA

Xavier Bru de Sala

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Catalunya i el Mediterrani

@Xbrudesala

El famós arc que aniria de Nàpols a Andalusia passant per la Provença és una entelèquia


DIVENDRES, 19 DE FEBRER DEL 2016

No és possible comprendre el Mediterrani dels nostres dies si no ens traiem del cap que Itàlia sigui un país mediterrani. Egipte no ha estat mai un país mediterrani, sinó el país del Nil. És el país del Nil des dels faraons, i ho serà per sempre, mentre hi hagi Nil. Itàlia, que havia estat el centre del món des del centre del mar, va deixar de ser un país mediterrani quan el pròsper regne de Nàpols va ser conquerit pel nord, fa un segle i mig.

Si mirem un mapa d'Europa, observarem que Itàlia no és una península, malgrat el lloc comú, sinó que la península itàlica és un apèndix del gran nord, el país del Po, enganxat als Alps. En temps de la República romana era la Gàl·lia Cisalpina, poblada pels bel·licosos celtes. A partir del segle VI, va ser el país dels bàrbars longobards, d'on ve el nom de Llombardia, la regió més rica i densament poblada del país. No ens confonguem, per molt que parlin una llengua llatina, els italians del nord són centreeuropeus. Formen part del cor de l'Europa moderna, compost per les planes fèrtils dels rius que s'alimenten dels Alps. La resta d'Itàlia és perifèria. Conclusió: si Itàlia, amb milers de quilòmetres de costa, rebutja el do geogràfic de la centralitat mediterrània, és que el Mediterrani no és un espai amb identitat comuna ni amb caràcter específic. Ni es projecta ni té projecte. Espanya és euroatlàntica. La mediterraneïtat, com a agregat humà, no existeix. La llatinitat és un concepte lingüístic que només interessa els especialistes acadèmics.

¿Això vol dir que Barcelona ha d'abandonar tota esperança d'esdevenir una capital mediterrània? S'imposa la prudència. El famós arc mediterrani, que aniria de Nàpols a Andalusia passant per la Provença, amb Barcelona i Roma com a ciutats majors, és una entelèquia. El gran trànsit humà i les rutes comercials van de nord a sud, no d'est a oest. Marsella només mira a París perquè depèn de París. El nostre tan reivindicat corredor mediterrani té molt de sentit... com a eix nord-sud que ens connectaria millor amb el cor d'Europa i es convertiria en poderosíssim motor de desenvolupament. Si el corredor es veu frenat per Madrid, hem de buscar la causa en el temor de la capital a perdre la primacia peninsular. El corredor del llevant peninsular és la gran prioritat de catalans i valencians, però no ens farà més mediterranis sinó més germànics.

No cal ni dir que les cimeres euromediterrànies són tan escasses com infructuoses. No hi ha cap organisme específic amb poder i capacitat per fomentar els intercanvis i el desenvolupament d'aquest espai. L'IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània) ha dut a terme, des de Barcelona, una multitud d'actuacions útils i s'ha convertit en un bon think tank. La política empresarial d'àmbit mediterrani de la Cambra de Comerç és eficaç, dins de les naturals limitacions. Barcelona és un referent per als cineastes mediterranis. Aquestes i altres iniciatives no contraresten el fet evident que la riba sud i l'est del Mediterrani són avui més inestables i perilloses que fa 15 o 20 anys. En moltes de les seves costes, els drames humans i polítics en fan un mar més tràgic que amable. Aquesta situació no millorarà en un horitzó previsible, ja que les potències occidentals només intervenen, i encara, quan els drames es tornen insostenibles i es converteixen en una amenaça directa.

Els que d'una forma o altra ens sentim fills de Roma, haurem de viure de somnis molt difícils d'acomplir en els propers decennis. Roma va unificar el Mediterrani i el va civilitzar. La conquesta del Magrib pels àrabs va partir aquell món en dues meitats. Amb Carlemany, que va salvar la Roma papal dels longobards, l'eix de la centralitat europea es trasllada al nord. Encara hi és. La caiguda de Constantinoble, el segle XV, i la formació de l'Imperi turc són l'inici d'una fractura que perdura i s'agreuja. La descoberta d'Amèrica converteix el nostre mar en secundari, i Catalunya, que amb Mallorca havia arribat a mantenir-hi cent consolats, ho va patir. ¿Hauríem de mantenir la vocació mediterrània? Gens per nostàlgia. No gaire per pragmatisme. Sí com una reserva de futur, un gran cartutx a la recambra, sempre supeditat a la condició carolíngia que ens pot fer ser el nord del sud.

Claudio Magris va escriure El Danubi perquè, tot i ser de Trieste, el Mediterrani no forma part dels seus interessos ni de la seva identitat. El mallorquí Baltasar Porcel va escriure un gran llibre sobre el Mediterrani, va idear i fundar l'actual IEMed. Esforç ingent, qui sap si llavor de futur. Els catalans som mediterranis, és clar, si més no uns quants, però estem molt lluny de poder fer efectiva la nostra mediterraneïtat
.