Els progres

La Vanguardia en català | 19/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


Hi ha una diferència enorme entre ser un progre i ser un ressentit.

O entre ser un progre i ser un anticonvergent ferotge. O entre ser un progre i disfressar d'inter­nacionalisme el que és simple espanyolisme.

O entre ser un progre i viure penjat del pòster antifranquista adolescent. Hi ha una diferència enorme entre ser un progre i odiar tot el que fa olor de "catalufo" perquè ho barregen amb la dreta malvada, el capital i el sursum corda. O, tal vegada, perquè sempre s'han sentit incòmodes amb això tan incòmode que és el catala­nisme.

Bis repetita, hi ha una diferència enorme entre defensar la llibertat d'expressió i convertir en màrtir algú que envia tuits xenòfobs contra tot un col·lectiu humà. Hi ha una diferència enorme entre aplaudir l'opinió crítica i digerir sense crítica tuits com els que va escriure la tal Marina Pibernat, per exemple aquest bonic exemple: "Per què va haver de morir Whitney Houston en comptes de Shakira? Per què?!". I, per descomptat, hi ha una diferència enorme entre defensar candidatures d'esquerres i considerar normal que aquesta senyora i les seves opinions siguin cartell electoral. Si els mateixos tuits sobre "catalufos" i Shakires mortes els hagués escrit algú de Plataforma per Catalunya, aquests progres, que firmen articles indignats a El País o en verals més propers, haurien posat el crit al cel? Gens ni mica. Però hi ha una diferència enorme entre ser un progre i formar part dels sospitosos habituals que sempre es posen histèrics amb el nacionalisme, que sempre s'han incomodat amb les reivindicacions catalanes i que sempre aprofiten el conte per donar una imatge intolerant de Catalunya. Són els mateixos que no solen aplicar mai el mateix estret barem quan parlen del paradís de la tolerància amb les llengües i nacions que és Espanya.

I posats a continuar, hi ha una diferència enorme entre ser un progre i menystenir i atacar qualsevol articulista, periodista o diari que no defensa la veritat suprema de l'esquerra. Perquè hi ha una diferència enorme entre ser un progre i ser un messies amb cara de llaga d'estómac, vocació de flagell d'heretges i convicció de ser l'únic cervell lliure del planeta català. De fet, hi ha una diferència enorme entre ser un progre a qui agrada debatre i vèncer dialècticament, i ser un il·luminat per l'única veritat possible, déu beatífic del dogma de fe de l'esquerra autèntica. També hi ha una diferència enorme entre ser un progre i considerar que l'únic poble que és poble és el que es mobilitza contra la sanitat, però no el que aixeca l'estelada, horror d'horrors en el catecisme d'aquests superprogres. I és que, perdonin, però hi ha una diferència enorme entre un Rafael Ribó, un Jordi Sànchez, una Marina Geli, una Isona Passola, un ­Juanjo Puigcorbé i tots aquests que tenen la categoria de progres. Quants reaccionaris darrere d'una etiqueta impostada!