MIRADOR 
La crisi final de CiU demostra allò que alguns sosteníem des de temps enrere. Que l'objectiu del procés sobiranista no era l'exercici de l'anomenat dret a decidir, aclamat per bastants babaus com el súmmum de la radicalitat democràtica, sinó el desig d'imposar la secessió al preu que sigui. Si no fos així, la federació nacionalista hauria sobreviscut uns quants anys més. El 2012, CiU va anar a les eleccions amb un programa en què no parlava d'independència sinó d'Estat propi i amb la promesa d'una consulta sense pregunta definida. Artur Mas volia una majoria excepcional amb la qual poder governar en un horitzó de dues legislatures, de manera que el desenvolupament d'aquestes estructures d'Estat anava per llarg. El programa electoral es titulava ni més ni menys que Catalunya 2020. Amb aquest enunciat, els democristians de Josep Antoni Duran Lleida se sentien còmodes. El dret a decidir no deixava de ser una faula, és a dir, una cosa que tenia molt color, fantasia i imaginació, però que resultava inversemblant. El nus de la narrativa es va complicar quan Mas va retrocedir 12 diputats i, en lloc de dimitir la nit electoral, va acabar fent seva l'exigència d'ERC de posar data a una consulta on es preguntés explícitament per la independència. Amb la dinàmica in crescendo del procés sobiranista, el president va deixar de ser la còpia d'Oriol Junqueras i va acabar abanderant la celebració del 9-N, convertit en un duel entre David i Goliat, en un pols gairebé personal amb el Govern espanyol i l'Estat. A pesar de l'enorme tensió política, jurídica i institucional, per a Unió i els seus màxims responsables, Duran i Ramon Espadaler, es tractava d'un peatge inevitable per mantenir viva la legislatura i una via d'escapament davant la crisi i els minsos pressupostos de la Generalitat. Una perillosa maniobra de distracció per capejar el temporal, però també un instrument per pressionar Madrid. En el desenvolupament de la tensió argumental, Mas es va fer no només independentista, igual que gairebé tot Convergència i la meitat d'UDC, sinó que la trama ha desembocat en una estratègia insurreccional. En una espècie de DUI per fascicles, en una promesa de secessió indolora que, afirmen, acabarà sent beneïda per la Unió Europea. De la introducció d'aquest drama, que ben bé es podria titular la invenció catalana del dret a decidir, s'ha passat a un nus explícitament secessionista. El desenllaç apunta ara a un cop contra l'Estat democràtic i de dret sense ni tan sols la majoria absoluta de vots en les eleccions del 27-S. En 18 mesos es redacta una constitució, es vota i ens desconnectem de la resta d'Espanya. Punt final. Unió surt del Govern i trenca amb Mas perquè, sentiments identitaris a part, sap que la revolució de les corbates i les samarretes de la Cupvergència ens porta al desastre |
|
|