Intenció de vot i clarividència

Convertits en vidents del seu destí, els partits encarreguen enquestes sobre les seves victòries o derrotes

 19/06/2016 01:45

La intenció de vot és un patrimoni que ­els votants hauríem de cuidar com un tre­sor: serveix per mantenir l’interès dels can­didats i, com en el matrimoni, perquè ­la relació no s’estanqui. Convertits en ­vidents del seu propi destí, els partits s’entesten a fer enquestes que in­flen ­i desinflen perspectives de victòria, em­pat o derrota (per cert: per què en política ­els empats sempre són empats tècnics i ­no empats a seques?) De tant repetir-lo, ­el concepte intenció de vot acaba tenint u­na im­por­tància monstruosa, sobretot entre ­els indecisos, que són la categoria ­més afa­lagada –tan per la vella com per ­la ­nova ­política– de l’ecosistema electo­­ral, ­pro­bablement perquè s’intueix que a ­un ­in­decís encara se li pot vendre una mo­­to amb les rodes punxades.

()

Per atorgar-li una pàtina de racionalitat científica, la intenció de vot es mesura amb tècniques demoscòpiques altament sofisticades que, en realitat, són una forma evolucionada de la clarividència de tota la vida. De fet, la intenció de vot l’hem de situar entre la clarividència i l’endevinació, que són sinònims però no equivalents, i que, igual que els estudis preelectorals, adopten tècniques tan sofisticades com la cartomància, la cafemància o la bola de vidre. De tant en tant, algun intenciódevotòleg afirma: la prova que és un fenomen científic és que sovint les prediccions es fan realitat. És un argument discutible. Exemple: quan en una nit d’insomni estàs tan desesperat que acabes telefonant a un d’aquests sòrdids vidents televisius per preguntar-li si estàs a punt de morir-te o si et pot predir res sobre el teu futur sentimental o sexual, el tarotista de guàrdia acostuma a tirar quatre cartes a l’atzar i a distància i a respondre’t que a) vigilis el fetge i b) que molt lluny, a l’horitzó, potser sí que s’albira una remota presència vagament femenina. És un pronòstic científic? Nyè. Però si al cap de mig any t’agafa un patatús veient una antologia d’intervencions de l’expansiu Joan Tardà sobre l’esplendorós futur de la República catalana o després de tenir un malson en què tots els candidats són autòmats que pronuncien inquietants missatges satànics, o en una festa et presenten una dona irrefutablement interessant, doncs tindràs dret a pensar que la previsió del vident va encertar de ple pel que fa a la teva, diguem-ne, intenció de vida.

Un dels aspectes més fascinants i ­incomprensibles del fenomen és que, ­arribats en aquest punt de la campanya electoral, encara quedi algú amb inten­ció de votar. Tenint en compte que, si mi­rem enrere, el nostre passat electoral més ­recent combina realitats tan biolò­gi­cament extraordinàries com haver vo­tat de manera massiva el PP i, quatre ­anys més tard, haver propiciat un blo­queig institucional ingovernable de tres pa­rells de pebrots, el més lògic seria que ­en comptes d’in­tenció de vot ­e­xistís una ma­jo­ritària i deses­perada desinten­ció de vot. Però, ­com la naturalesa, ­el poble és savi. ­I deu sospitar ­que els clarivi­dents que intenten ­intervenir en la nostra intenció de vot també conspiren per, com a pla B, propiciar un alt grau d’absten­ció. I, per pura intuïció o esperit de contradicció, entenen que deu ser menys dolent continuar tenint intenció de vot –encara que sigui una intenció ferida, escèptica i amb moltes seqüeles intestinals– que no tenir ni això. Després, a l’hora de decidir quin partit acabes votant, no tens l’obligació de seguir les pautes convencionals de lectura de programes i anàlisi de preferències de candi­dats (i recorda que no hi ha control antido­patge i que, per tant, pots votar sota els efectes de qualsevol substància, legal o il·legal).

Igual que els vidents de la televi­sió, ­­et pots tancar dins l’habitació ­se­creta ­­del col·legi electoral, tan­­­car les corti­­nes, tirar les cartes ­­­del tarot i fer la ­te­­va pròpia ­­in­terpretació de l’ofer­­ta electo­­ral del 26-J sense a­nes­tèsia. ­­Que t’han sortit les car­tes ­de la ­Mort, del Penjat, ­del Boig ­i del Dia­­ble? Ningú no va ­dir que ­la clarividència fos fà­­cil.