L'error del quietisme

Editorial | 19/07/2015 - 00:00h


L'acord entre Convergència Democràtica i Esquerra Republicana per intentar guanyar les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya amb una candidatura conjunta és una novetat important a l'escenari polític, al marge de l'opinió que mereixin aquest pacte i la seva complicada gestació. La suma CDC-ERC aspira a la victòria electoral, en absència d'una gran coalició de signe contrari, difícil d'articular ja que hi ha moltes diferències i matisos entre els partits que no inclouen la independència de Catalunya en el seu programa.

Enrere queda l'extravagant proposta d'una candi­datura sobiranista sense polítics, disbarat promogut fa unes setmanes des de la junta de l'entitat Òmnium, que Esquerra Republicana ha intentat aprofitar en ­benefici propi per lligar de mans el president de la ­Generalitat i convertir el nou Parlament en una in­governable Arca de Noé. La irresponsabilitat d'alguns actors de la política catalana fa feredat en alguns ­moments. La maniobra ha fracassat i Artur Mas ha aconseguit la llista conjunta que proposava des del ­novembre del 2014, amb la novetat significativa de la persona escollida per encapçalar-la: Raül Romeva, un jove polític format en els rengles de l'esquerra alternativa, que ha preferit la causa sobiranista a la causa de Syriza. Vet aquí un nou exemple de la sin­gularitat de l'espai polític català en temps de canvi i tribulacions.

La conjunció CDC-ERC intenta competir així amb l'altra novetat a l'escenari: la coalició d'esquerres que gira al voltant d'ICV i Podem, seguint la línia de la candidatura municipal Barcelona en Comú. Un pa­norama, per tant, molt mogut. Sempre que a Espanya s'insinuen canvis d'una certa profunditat, Catalunya es converteix ràpidament en un indicador avançat. Convé retenir aquesta dada per comprendre millor el que està ­passant.

Les relacions entre CDC i ERC acumulen un grau d'erosió tan elevat que podem tenir dubtes raonables sobre el recorregut de la conjunció a mitjà termini, però la seva oferta trobarà un públic entusiasta. Veurem què passa el 27 de setembre, però la unitat dels sobiranistes, tot i ser precària i haver estat a punt de caure en el deliri, té capacitat de mobilització. Fa set dies imperava la confusió. Avui el panorama és un altre. Sempre cal atenir-se a la realitat.

I la realitat és una candidatura conjunta del sobiranisme que pot guanyar les eleccions del 27 de setembre i una absència desoladora de propostes i alternatives per part del Govern espanyol capaces d'interessar, il·lusionar i motivar els catalans que no volen la independència, o que només simpatitzen amb aquesta idea en la mesura que representa un senyal de crítica o un crit de protesta.

L'independentisme no és rotundament majoritari a Catalunya, però entre els catalans batega el desig profund de defensar l'autogovern en temps de rebaixes. L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat ens diu que el suport a la independència se situa en el 42,9%, en línia de descens, davant un 50% dels ciutadans contraris al trencament amb Espanya. L'enquesta que va publicar La Vanguardia el cap de setmana passat assenyalava que un 79,8% dels catalans és favorable a la celebració d'un refe­rèndum per dilucidar la qüestió de la independència. En aquest referèndum -sempre segons el mateix sondeig- un 44,6% votaria a favor i un 48,4%, en contra. Un 38,5% es manifesta clarament favorable a la conjunció sobiranista i un 46,4%, contrari. Gairebé el 40% donaria suport a una reforma de la Constitució com a via de sortida. La societat catalana, ho repetirem tantes vegades com calgui, no està dividida en dos blocs radicalment separats i irreconciliables. Alguns potser voldrien que fos així. No és aquesta la realitat.

No hi ha una majoria rotunda a favor de la inde­pendència, però existeix un poderós corrent d'opinió a favor d'un autogovern sense condicions i un reco­neixement més gran de la personalitat nacional de ­Catalunya en el quadre institucional espanyol. Aquest corrent ve de lluny. Va començar abans de la crisi. Va prendre força amb el fracàs de la reforma de l'Estatut. En el seu moment vam advertir que aquest fracàs ­tindria conseqüències. Instàncies que no van voler atendre aquella crida d'atenció avui ens donen la raó. La sentència sobre l'Estatut està en l'origen de l'actual situació.

La societat catalana, insistim, no es troba dividida en dos blocs monolítics, però per desgràcia el Govern d'Espanya ha emès aquests últims anys menys missatges positius als catalans que la sonda New Horizons durant el llarg viatgi cap a Plutó. El Govern d'Espanya no ha sabut dibuixar un nou horitzó a la societat catalana, capaç de deixar en segon o tercer pla l'independentisme. Cap proposta, cap oferiment suggeridor, cap gest de sensibilitat que pogués enfortir les posicions pactistes i pragmàtiques. S'ha cregut, de manera errònia, que el pas del temps dividiria de manera irreversible el cos social català, provocant un esgotament crònic de la proposta sobiranista. Ni la societat es troba avui dividida en dos blocs tancats -volem insistir molt sobre aquest punt-, ni estem davant d'un esgotament estructural de la proposta sobiranista, malgrat la pèssima relació entre CDC i ERC, malgrat un innegable cansament en l'opinió pública i malgrat els disbarats dels independentistes més inflamats.

La política de deixar passar el temps no ha servit per a res i en aquests moments el Govern d'Espanya té davant seu una convocatòria electoral clarament des­favorable per als seus interessos: la llista conjunta del sobiranisme català pot guanyar; la qüestió de Cata­lunya tornarà a ser en un primer pla del circuit europeu d'informació i opinió -un altre cop, Espanya com a problema-, i els resultats electorals del PP català poden ser especialment decebedors, per l'absència de propostes en positiu. Un PP desbordat per Ciutadans a Catalunya a dos mesos de les eleccions generals no seria una bona notícia per a Mariano Rajoy. Aquestes són les conseqüències del quietisme.

Estem en ple cicle electoral i som conscients que aquest no és un temps gaire favorable per als matisos i els pinzells fins. Tornem a reclamar, tot i això, gestos, propostes i idees il·lusionants des de l'Espanya que governa. La societat catalana no es dividirà en dos blocs irreconciliables. Hi haurà marge per a la negociació després del 27 de setembre i els sectors reformistes de la societat espanyola, que avui segurament són ma­joria, hauran de trencar en els pròxims temps el silenci mineral d'aquests últims anys.anguardia