Catalunya de juliol a juliol

La Vanguardia en català | 19/07/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Gairebé un any després de la confessió de Jordi Pujol -es va produir el 25 de ju­liol de 2014- segons la qual havia ocultat a la Hisenda Pública una deixa del seu pare a favor de la seva dona i els seus fills sense trobar ocasió per regularitzar-lo fiscalment, el panorama polític a Catalunya resulta gairebé irreconeixible. Moltes de les coses que han succeït tenen l'origen en la caiguda de la reputació de qui durant vint-i-tres anys fou president de la Generalitat, un home carismàtic i que va concitar la credibilitat i el respecte de propis i aliens. És veritat que un silenci dens va afavorir les trapelleries de part de la seva família, però Pujol va ser sempre un polític fora de tota sospita. ­Autor en bona mesura de la Catalunya que va arribar forta i pròspera fins als primers anys d'aquest segle, fun­dador del partit vertebral del catalanisme -CDC- i prohom de la transició, la seva obra ha quedat tan deva­luada per la seva conducta privada que fins el seu propi partit ha entrat a liquidació per demo­lició.

Des d'aquell dia catàrtic de l'apòstol Sant Jaume res no ha estat igual a la Catalunya política. Segurament arribarem a conèixer per què Pujol, de manera imprevista, en ple estiu i sense denúncies en els mitjans de comunicació o oficials, va fer aquella insòlita confessió. Continuo creient que la tesi més plausible sobre el reconeixement de la seva culpa -mantinguda en secret més de trenta anys- va respondre no a un impuls de contrició sinó a un altre de naturalesa política que pretenia deteriorar -i ho va aconseguir- la solidesa del sistema de partits a Catalunya i descontrolar el procés sobiranista que es va convertir en un altre d'independentista. Que no es pot entendre sense la mutació d'un Pujol autonomista durant diverses dècades cap a un altre Pujol amargament però cautament secessionista perquè el projecte comú del 1978, segons les seves pròpies paraules, s'havia ja "frustrat". Insisteixo també en la idea que el guió ideològic i la preparació de l'eclosió secessionista tenen a veure directament amb la seva gestió durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat en la qual es van practicar les polítiques públiques de nacionalització que van crear, abans dels dos governs tripartits d'esquerra, l'humus social necessari perquè el procés sobiranista germinés.

El desmuntatge de tot el sistema polític català entre juliol del 2014 i aquest del 2015 s'ha produït a una velocitat espectacular. No només s'ha diluït fins a desaparèixer a la pràctica el seu partit, CDC, sinó que s'ha trencat el gran instrument del catalanisme que va ser la federació nacionalista CiU, la qual cosa ha desembocat en un cabdillisme de Mas -malgrat la disputa de Junqueras i el seu partit per evitar-lo- i en una coalició ver­gonyant entre CDC i ERC -històrica i ideològicament esbojarrada- camuflada amb personalitats suposadament no polítiques en una llista excèntrica en la qual el pretès futur president de la Generalitat se situa el quart a la planxa electoral seguit al repunt pel líder dels republicans. Alhora, UDC, a més d'independitzar-se de CDC, s'ha dividit com també ho ha fet el PSC mentre les opcions alterna­tives als secessionistes i a l'esquerra catalana brollaven com esqueixos d'un procés sobiranista inintel·ligible i que ha trencat totes les regles de l'hermenèutica i el convencionalisme polític.

Des que Jordi Pujol va caure en desgràcia la política catalana ha discorregut per derivades erràtiques, desconcerts diversos i s'ha encavalcat en l'artifici de la secessió sense que els contextos espanyol i europeu, la crisi política de l'Estat i de la Unió Europea, el precedent escocès i l'emergència al país d'una esquerra que ha arrabassat a l'en altre temps catalanisme l'alcaldia de Barcelona, hagin fet reflexionar els impulsors del sobiranisme sobre l'enorme arquitectura política efímera que estan construint.

Es tracta, el seces­sionisme, d'un mo­viment polític i de part de la societat catalana que actua sense referències històriques ni actuals o contemporànies i que improvisa trencant esquemes fins al punt de desorientar els seus potencials electors. No seria massa important que la resta d'Espanya no descodifiqués el que passa a Catalunya, però sí que ho és que tampoc aquí centenars de milers de ciutadans i determinades elits encertin entendre el per què, el com i el per a què d'aquesta política errabunda. La pèrdua de Jordi Pujol com a referent ha estat decisiva per la política a Catalunya. Mas no ha sabut ni succeir-lo ni substituir-lo. Amb el seu descens als inferns, el país va perdre pistonada i la seva classe dirigent el sentit de la realitat. Ara a la política catalana li falta consistència i li ­sobren ocurrències. Unes ocurrències que conduiran a la frustració col·lectiva.