19/07/15. Julià de Jódar. Les dues llistes. La Vanguardia.


Les dues llistes

La Vanguardia en català | 19/07/2015 - 00:00h


Julià de Jòdar


El bloc de poder sorgit del pacte entre CDC i ERC hauria de rebre una protecció especial del grups dominants catalans, perquè representa el gruix de les classes mitjanes del catalanisme central i centrat que, pesi a qui pesi, encara determina el curs de la política catalana i espanyola. I cal suposar que les classes dirigents catalanes no voldran deixar el pont de ­comandament: el mateix president Mas, que, en puritat, no és un dels seus, ha demostrat que, després de tants escarafalls sobre la seva presència o absència en ­llistes unitàries, pot ser tan astut i tan tossut com el més pintat a l'hora de lluitar pel poder. Lligar les classes mitjanes sobiranistes els tres últims anys s'ha fet, certament, amb una barreja gruixuda de tàctica atzarosa -per no dir erràtica- i estratègia voluntarista -per no dir a les palpentes- entre CiU i ERC, que els ­caldrà afinar per ampliar l'aliança al gruix de les classes treballadores. En aquesta qüestió, la Catalunya pujolista no ha ensenyat gaire els grups dominants a entendre i governar la complexa so­cietat catalana: els acords ciclotímics amb l'Estat espanyol, l'autoliquidació progressiva de les esquerres obreres, i el cicle capitalista obert des de mitjans dels anys setanta, estalviaven anàlisis ­matisades i aprenentatges de les contradiccions socials. Negocis eren beneficis i política eren tractes: vet aquí el cercle elemental, la porta giratòria de l'oasi ­català -per sota, corria el negre reguerol de la corrupció impune-. Amb aquest panorama, l'absència d'un interlocutor que representés de debò els interessos nacionals dels treballadors catalans ­respecte al poder establert ha estat una qüestió sempre ajornada. Mentrestant, el paper desvetllador dels sectors més ­dinàmics del catalanisme popular a partir del 2006 (Plataforma pel Dret de ­Decidir), passant pel 2009-2011 (consultes independentistes), el 2010 (manifestació d'Òmnium), el 2012 (fundació de l'ANC), i les Diades dels 2012, 2013 i 2014, ha obligat totes les classes socials a ­definir-se respecte al procés obert en relació amb l'Estat espanyol. Un cop realitzada la seva tasca, aquests sectors han fet de llevadores de la llista unitària i n'han aportat la base social, però, a fora, hi ­queda molta gent, que serà determinant per al plebiscit del 27-S. I aquí entra en joc el paper de la CUP. La part més vulnerable de la llista unitària és el seu pessimisme social, perquè els partits que la conformen -al marge del tiquet electoral- accepten la crisi com una mena de fatalitat, amb el seu cercle viciós de ­deute que genera endeutament, de dictadura de la tecnocràcia sobre la política que genera populismes, de frontera di­fusa entre interessos privats i bé comú que genera corrupció, i de sacrifici dels ­vulnerables que genera misèria, preca­rietat i humiliació. Tot allò que la CUP no accepta, i que portava, com una nafra ­incurable -inclosa l'autòpsia de la corrupció a la catalana-, a la mesa de ­negociacions per la llista: l'anomenada qüestió social. I aquesta nafra ningú no la volia mirar als ulls; de fet, la no entrada de la CUP en la llista unitària ha estat la representació de la pugna entre el ­presidencialisme -el sistema de poder que necessiten les classes mitjanes per sentir-se segures, a falta de lideratges forts- i el pluralisme de l'estructura ­social catalana. Una pugna que s'ha volgut difuminar fent creure que, a pesar de tot, la CUP seguiria sent un puntal del pacte, i fins i tot un factor de desunió de les classes treballadores. En aquest punt, les classes mitjanes, representades per la llista unitària, demostren els seus límits analítics i les seves pors en considerar que la CUP pot ser utilitzada a con­veniència pels distints actors polítics. En un moment determinat del procés, i ­arran, sobretot, del paper decisiu de la CUP el 9-N, n'hi va haver que ho veien materialitzat en l'abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez. Però la CUP no és pas un lloc de transacció de poders ni una organització de professionals demanant tanda a les portes giratòries de les institucions, sinó un ­espai de lluita, reflexió i organització de l'independentisme anticapitalista. Això significa que pot fer d'emulsionant entre els fets so­cials i els de consciència nacional, perquè no s'hi superposa, sinó que procura lligar-los. Com tampoc no és un agent cristal·litzador, a la manera de Podem respecte al 15-M, perquè no aspira a fer de delegació del poder, sinó que vol ser propiciador de poders -empoderador-. Aquest és un tret característic de la rea­litat catalana, perquè, a falta d'una ­educació procurada per un Estat propi, les classes populars l'han hagut de fer pel seu compte, i a costa de deixar-s'hi la pell, amb tots els avantatges -autonomia respecte al pactisme amb l'Estat ­espanyol- i els inconvenients -incapa­citat per dirigir la construcció d'un Estat propi-.

I és en aquest punt que la llista unitària i la de la CUP-Crida Constituent es ­troben indissolublement lligades més enllà, i per damunt, de pactes conjun­turals: en la necessitat de les classes ­mitjanes i treballadores de procurar-se un Estat propi extraient la força de les seves contradiccions socials; contrà­riament, d'Estat propi, no n'hi haurà. Al seu torn, els grups dominants també haurien de prendre'n nota, perquè el futur del país i, per tant, d'ells mateixos, depèn d'aquest fet -que no és pas iden­titari, com es propaga interessadament, sinó real i material-; contràriament, d'aquí vint anys, el país pot estar defini­tivament ofegat.
Comments