LA CORTINA DE FUM

TONI AIRA

Periodista

Apostar-ho tot al fracàs

@toniaira


DIUMENGE, 19 DE JULIOL DEL 2015

Felipe González, que és moltes coses i entre elles gat vell, quan fa uns mesos es propagava el rum-rum que Pablo Iglesias recordava el líder socialista de jove, va deixar caure en el programa televisiu de Pepa Bueno: «Doncs no ho veig, la veritat. I a mi que em recorda Aznar...». Diana. Per allò del gest agre, del míting amb to de renyar, del somriure forçat. Tenia sentit. La semblança era raonable, com n'hi ha entre l'estratègia de Rajoy, d'Iglesias, de Rivera, dels socialistes i fins i tot de Duran Lleida davant del procés sobiranista i les eleccions del 27-S. Ho confien tot al fracàs. Gran error.

Aquí coincideixen teòrica nova i teòrica vella política espanyola. Aquí coincideixen a equivocar-se, sobretot per deixar de banda allò que interessa la gent: la bona política. La que construeix, la que no ho confia tot al fet que la inèrcia hi faci la resta. Així, amb aquesta (no) política, Rajoy ha complicat moltíssim una solució raonable al que bull a Catalunya. I ell (potser no en sap més) hi persisteix fins al límit del ridícul, aquesta setmana vaticinant com si fos un pitonís que «Catalunya no serà independent», igual com abans va augurar que no hi hauria ni data ni pregunta per al 9-N, que aquest no existiria i tantes altres coses en la línia de l'antipolítica, de l'absència de solucions i de propostes constructives. La idea és esperar que s'aparegui la Verge en forma d'error letal de l'adversari, i així fa uns cinc anys que Rajoy fa amb Catalunya.

Rajoy és la quinta essència d'aquest procedir antipolític, però davant del procés, altres com Duran Lleida, davant la manca de projecte creïble i d'oferta amb prou ganxo o espai electoral, també hi cauen. I així és com el líder del que queda d'Unió diu que aquí s'ha emprès un «viatge al no-res». Rajoy diu que anem a l'«abisme». Igual d'engrescador.

Igual com Iglesias i el seu apèndix d'Iniciativa, que ho aposten tot a seguir identificant absurdament el procés amb Artur Mas, fins i tot ara que la llista independentista la liderarà un antic militant destacat ecosocialista, Raül Romeva.

Però ells hi persisteixen, amb el mètode (fracassat) de sempre envers Catalunya. Aquí ningú innova en la moguda política espanyola. I mentrestant, a Catalunya, la centralitat del catalanisme, avui per la independència, prova coses noves, es mou, es redefineix, deixa el món «anti» per sumar políticament i socialment. Per construir un estat, que com els altres no serà ni de dretes ni d'esquerres ni de centre. La ideologia, per als governs i les cambres de representació, allà on les diferències es deuen notar quan més es necessiten
.