Silenci responsable

I tot segueix igual... de complicat. Les dues estratègies que estan en joc ja han entrat en la zona de xoc. Una, emparant-se amb la desobediència; l’altra, amb l’estricte aplicació de la legalitat.

La desobediència es justifica –es diu– en el mandat democràtic rebut de la majoria dels electors per tal de fer possible la indepen­dència. La legalitat, es diu, emparada en un altre mandat democràtic que imposa als governants la preservació de l’or­denament jurídic institucional. El marge de maniobra d’uns i altres és molt petit; pràcticament inexistent. Per uns, és difícil reconsiderar les promeses fetes als seus seguidors; pels altres, és impossible, o pràcticament, ignorar l’obligació que com a governants els correspon.

Segurament, és la complexitat de l’escenari la que convida tothom a reivindicar la necessitat del diàleg. Si tothom –o pràcticament tothom– afirma que el problema polític que es troba en l’origen de la situació només políti­cament es pot resoldre, és coherent invocar el diàleg com la via per a superar el conflicte. Hi som a temps?

Els trens han avançat molt ràpidament en sentits contraris i el
xoc sembla impossible d’evitar. Però potser caldria intentar-ho. El problema és massa important com per renunciar a res que pogués evitar-lo, ni que sigui una aspiració més voluntarista que ­eficaç.

Dialogar què vol dir o què hauria de perseguir? Seria incorrecte concloure que dialogar vol dir pactar? I que pactar vol dir posar en marxa un escenari nou en el qual les aspiracions trobin encaix en la legalitat, o si cal, en una nova legalitat? Això voldria dir posar de manifest molt de coratge i de realisme polític, en benefici de l’estabilitat, de la convivència i el progrés. Sense ­això, sense aquesta voluntat, el diàleg no té sentit i no val la pena seguir-ne ­parlant. O no es vol o no és possible; tant se val.

La defensa de la legalitat, a vegades, té una mala recepció social. Hi ha un cert gust per situar-se en la frontera de la legalitat. Però també és ben cert que la desobediència contamina; el primer pas provoca fins i tot la reacció de la picardia transgressora. Però molt rà­pidament obre les portes a manifestacions i conseqüències que tenen tendència a instal·lar-se més permanentment en el quefer social.

Aleshores, la legalitat és reclamada en la seva versió més aspra, més insensible. Tots els valors, en èpoques convulses, es declinen en termes molt àrids i insolidaris; la lletra s’imposa al seu esperit.

El diàleg és un antídot de la confrontació. I, segurament, per això serà impossible o serà vist i denunciat com a una proposta deslegi­timadora de l’estratègia de confrontació. Però hi ha molta gent a Ca­talunya i a tota Espanya que se sentiria més ­còmoda i més compromesa si aquest diàleg, amb tot el que representa, pogués portar-se a terme.

La pressa per xocar no sembla massa jus­tificable; l’esforç per evitar-ho passaria amb nota la proba del reconeixement històric. Cal oblidar-nos d’a­questa possibilitat?

Deia en Jordi Carbonell l’Onze de Setembre de 1976, en l’acte que es va celebrar a Sant Boi en què vam compartir tribuna: “Que la prudència no ens faci traïdors”.

Ara potser caldria afegir-hi altres veus que reclamen “que el silenci no ens faci responsables”.