Presos polítics, esclar

19/10/2017 00:35

No són delinqüents comuns ni són terroristes, no són corruptes ni són corruptors, no són ­violadors ni han maltractat les seves parelles. No són criminals però els han tancat a la presó. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart dormen des de dilluns entre reixes acusats de sedició. Sànchez i Cuixart són dos homes que sempre han defensat les seves idees de manera pacífica, cosa que també van fer davant les moltes persones concentrades a les portes de la Conselleria d’Economia el dimecres 20 de setembre, per protestar contra els escorcolls realitzats per la Guàrdia Civil en diversos departaments de la Generalitat. Les piulades dels dirigents de l’ANC i d’Òmnium així com diversos vídeos enregistrats aquell dia demostren que la seva actitud, en tot moment, va ser la de convidar a la resistència pacífica, a la calma i a evitar qualsevol provocació violenta. Presentar-los com elements perillosos forma part de la construcció d’un relat fal·laç que pretén desfigurar la realitat del moviment independentista. És molt greu i molt irresponsable, però ja no pot venir de nou. “La unidad de España és más importante que la verdad”, va confessar un director de diari madrileny.

Diversos són els experts que han criticat amb arguments tècnics la decisió de la jutgessa Carmen Lamela i han subratllat fins a quin punt resulta insostenible i sense fonament. Per exemple, Xavier O’Callaghan, exmagistrat del Tribunal Suprem, ha expressat que “una sedició és impensable en el cas actual” i ha afegit que “és impropi de país civilitzat decretar presó per a oponents polítics”. Com ha notat algú, d’acord amb els peculiars arguments de la jutgessa, qualsevol ciutadà que hagi pres part en alguna de les manifestacions sobiranistes des del 2012 –incloses les de cada Diada– podria ser acusat avui mateix de sedició. Faltaran presons si es tracta d’anar tancant tota la gent que es mobilitza i treballa per aconseguir la independència de Catalunya.

Furgoneta que va traslladar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presóFurgoneta que va traslladar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó (EFE)

No som davant d’un error. Dictar presó contra Sànchez i Cuixart és una injustícia, una arbitrarietat i una manera d’enviar un missatge a la part de la societat catalana que no vol continuar formant part d’Espanya. No és, per tant, cap relliscada. Empresonar dos homes de provada trajectòria democràtica forma part d’una estratègia d’Estat que és compartida transversalment per PP, PSOE i Cs. Fins a 15 anys de presó els poden caure als dos Jordis. No estem parlant d’un advertiment suau, sinó d’exhibir amb contundència la força de la maquinària repressiva de l’Estat espanyol. L’Estat proclama que l’exercici de drets essencials com el de manifestació, reunió i expressió pot desembocar –si l’Estat així ho considera– en multes, embargaments, inhabilitacions i presó. La sedició és un vestit fet a la mida de qui l’Estat assenyali com a enemic perillós.

La presó no és cap broma. Quan penso en la situació que viuen Sànchez i Cuixart no puc deixar d’indignar-me i he de fer un gran esforç per escriure sense emprar adjectius i expressions que, tot i la seva exactitud, no poden tenir cabuda en aquestes pàgines. Conec personalment els dos Jordis i afirmo que són homes de diàleg i de tarannà constructiu, responsables directes –al costat d’altres dirigents de les seves respectives entitats– del fet admirable que el moviment independentista sigui avui un fenomen reconegut internacionalment pel seu civisme i el seu discurs integrador. Però és obvi que la realitat no interessa gaire als que etiqueten els independentistes com a “colpistes” i repeteixen que més de dos milions de catalans han estat “adoctrinats” per les escoles i per TV3.

La primera operació de qualsevol poder que actua de manera abusiva és negar el seu caràcter autoritari. La primera de totes les batalles és la que es fa amb el diccionari. Per això el Govern espanyol es posa histèric quan es diu que Sànchez i Cuixart són presos polítics. El problema és que, a la vegada, l’Executiu Rajoy no té res que permeti negar-ho. I, aleshores, arriben moments delirants i tragicòmics, com aquell en què el ministre Rafael Catalá (reprovat pel Congrés dels Diputats) amolla que “podem parlar de polítics presos, però mai de presos polítics”. Una ocurrència que il·lumina la feblesa argumental d’aquesta repressió i la poca alçada històrica de qui nega sistemàticament l’existència d’un problema polític tan evident. Al ministre de Justícia potser el va trair el subconscient, atès que hi ha molts polítics del PP que són investigats per diversos casos de corrupció.

Sànchez i Cuixart són presos polítics. Com més es nega aquesta condició, més clar resulta. L’escàndol és que són presos polítics d’una democràcia que forma part de la UE. Els líders de l’ANC i Òmnium no han comès ni el delicte que se’ls imputa ni cap altre. En realitat, només són culpables, pel que sembla, de fer política: això és expressar unes idees, organitzar-se per fer-les realitat democràticament, i mobilitzar-se al carrer per protestar pacíficament. Tots els demòcrates espanyols haurien d’estar horroritzats. Tots sense excepció.