EDITORIAL

Responsabilitat històrica de Puigdemont

19/10/2017 00:33 | Actualizado a 19/10/2017 03:35

SI Carles Puigdemont, president de la Generalitat, no ho evita, el Govern central iniciarà avui el tràmit per aplicar l’article 155 de la Constitució i, en una mesura o altra, Catalunya veurà suspesa la seva autonomia. Abans de les deu del matí, Puigdemont pot abandonar tota temptació de proclamar una DUI i, tot seguit, convocar eleccions autonòmiques anticipades. Si ho fes així, entraríem en una nova i esperançadora fase política, sense 155. Si, en canvi, s’inclina per continuar sense respondre al requeriment de Mariano Rajoy perquè aclareixi si el dia 10 va proclamar o no la independència; o, encara pitjor, si se­gueix la seva fugida cap endavant i espera que el president del Govern central apliqui el 155 per, a continuació, proclamar una DUI inequívoca i, tot seguit, convocar eleccions catalanes constituents, tot el rigor de l’ Estat podria caure sobre Catalunya.

Aquesta segona opció permetria a Puigdemont passar a la història com el president de la Generalitat que va proclamar –vanament– la independència de Catalunya. També com el responsable d’unes polítiques que, lluny de cristal·litzar en l’anhelada emancipació, van conduir Catalunya a la suspensió de la seva autonomia. I, probablement, també com qui va conduir el seu país a un període d’inestabilitat, que podria incloure episodis violents d’enfrontament civil.

Des de l’òptica de l’independentisme expeditiu, aquests perills no són tals, sinó una conseqüència lògica del procés. No s’ha de fer –opinen– un pas enrere, perquè l’ assoliment de la independència és una finalitat superior i al seu altar s’han de realitzar tota mena de sacrificis. Inclòs el de la convivència. I qui sap si el d’algunes vides. El nostre punt de vista és, per descomptat, un altre. Creiem que Puigdemont ha anat ja molt lluny en la seva lluita per la independència, més que cap dels seus antecessors, així com en el seu desafiament a l’ Estat. Per un activista, l’única actitud digna de consideració pot ser que sigui la de continuar endavant, encara que això suposi assumir greus riscos. En canvi, per un polític coneixedor de les seves obligacions amb tots els ciutadans el prioritari és conservar el benestar col·lectiu. En aquest afany, Puigdemont no estaria sol. Hi ha molta gent en el seu partit, i fins i tot entre independentistes d’una altra filiació, que en l’actual conjuntura preferiria assistir al triomf del seny i la prudència sobre la temeritat. I no al revés. Aquests sectors no valoren la prudència com una derrota, encara que pugui semblar-ho a curt termini, sinó com una victòria potencial a mitjà i llarg termini. Permetria conservar marge de maniobra. Contribuiria a la salvaguarda de les institucions. I ens acostaria a una solució negociada, l’única desitjable i mereixedora d’aquest nom. Puigdemont ha de reconèixer que no hi ha dignitat en el suïcidi col·lectiu, i menys si el decideix un i el pateix tothom.

Si el president de la Generalitat opta per esperonar i seguir al galop s’acostarà aviat a un horitzó negre, prou definit. El descrivíem en la nostra edició d’ahir: abans d’una setmana, quan el Senat hagi visat el 155, l’auto­nomia catalana –que gaudeix de llibertats sense pre­cedents– serà suspesa, es veurà desposseïda de les seves competències, es dissoldrà el Govern i els ministeris assumiran les seves facultats. I serà així per un període encara indefinit, fins que el poder central consideri convenient convocar eleccions. Així doncs, els catalans depenem de Puigdemont, enfrontat avui a una responsabilitat històrica.