OPINIÓ
19 novembre 2018 2.00 h

LA CRÒNICA

Unitat, unitat...

QUIM DOMINGO

Des de sem­pre, s’ha dit que l’inde­pen­den­tisme només podrà vèncer la sagrada uni­tat de l’Estat espa­nyol si està unit. Només té pos­si­bi­li­tats d’èxit si les diver­ses for­ces que es pro­cla­men inde­pen­den­tis­tes són capa­ces de man­te­nir la uni­tat. Avui, després dels grans èxits de l’1-0 i el 3-0 del 2017, però que els nos­tres polítics no van apro­fi­tar per a la implan­tació de la República, ens tro­bem en una situ­ació gravíssima. La repressió bru­tal de l’Estat espa­nyol, l’empre­so­na­ment i exili dels nos­tres polítics i líders soci­als, l’acti­tud agres­siva i tren­ca­dora de la soci­e­tat que prac­ti­quen for­ces com Ciu­ta­dans, el crei­xe­ment cons­tant d’actes vio­lents pro­mo­guts per l’extrema dreta i que no són per­se­guits... fan molt difícil, per no dir insos­te­ni­ble, la situ­ació de Cata­lu­nya.

És pre­ci­sa­ment en aquesta situ­ació que tot­hom, des de les enti­tats sobi­ra­nis­tes, par­tits polítics i, espe­ci­al­ment, la gent del car­rer, demana uni­tat. És l’única manera de sobre­viure. Si es demana tant i s’exi­geix la uni­tat és perquè avui per avui no exis­teix. Però, volem tots dir el mateix quan diem uni­tat? Té aquesta paraula una única inter­pre­tació? Clara­ment, no. Com a mínim, la uni­tat pot tenir tres inter­pre­ta­ci­ons dife­rents. Per a alguns vol dir ajun­tar totes les for­ces inde­pen­den­tis­tes en un únic par­tit o movi­ment, des de la CUP pas­sant per ERC, PDe­CAT, JxCat, Crida Naci­o­nal... Els que inter­pre­ten uni­tat en aquest sen­tit volen que a Cata­lu­nya hi hagi, com a Escòcia, un únic par­tit inde­pen­den­tista. Per a uns altres, com que veuen que el punt ante­rior no és pos­si­ble, afir­men que cada par­tit o movi­ment ha de con­ser­var les seves estruc­tu­res i posi­ci­ons polítiques, però que a l’hora de les elec­ci­ons han d’anar junts en una sola llista elec­to­ral. I la ter­cera inter­pre­tació d’uni­tat es refe­reix bàsica­ment a com­par­tir un objec­tiu clar, a dis­se­nyar un camí comú per a anar cap a aquest objec­tiu i, per a aca­bar, con­sen­suar una estratègia.

Dis­sor­ta­da­ment en aquests moments cap de les tres inter­pre­ta­ci­ons d’uni­tat són reals, però cal tenir espe­ran­ces que l’última inter­pre­tació d’uni­tat serà pos­si­ble i, segu­ra­ment, efec­tiva a curt ter­mini. A més, és la millor.

Sem­bla que la relació entre Puig­de­mont i Jun­que­ras comença a con­cre­tar-se. Tot indica que van en el bon camí per a tro­bar la uni­tat d’acció i estratègica. Cal recor­dar que un és a Brus­sel·les; l’altre, a la presó, i que no poden par­lar direc­ta­ment, ho han de fer per carta i per inter­me­di­a­ris. A aquesta gran difi­cul­tat se n’hi afe­geix una altra. Jun­que­ras parla en nom d’Esquerra i té tot el par­tit rere seu. Tots els repu­bli­cans fan pinya amb l’Oriol. Tot el que diu l’Oriol és el que diu ERC. Però Puig­de­mont, en nom de qui parla? En nom de qui pot pac­tar una estratègia? És el mateix el PDe­CAT, JxCat, la Crida, l’entorn de Puig­de­mont...? Segu­ra­ment no. Per això encara es fa més difícil poder con­cre­tar una uni­tat d’acció, una uni­tat estratègica. Davant, però, de les difi­cul­tats, cal posar-hi ima­gi­nació, valen­tia i molta volun­tat per a arri­bar a acords. El pri­mer pas és que Puig­de­mont i Jun­que­ras s’enten­guin. I la cosa sem­bla que va per bon camí.