ARTICLES
19 desembre 2015 2.00 h

Mas tenia raó

VICENT SANCHIS

Artur Mas s'ha convertit en un saltamartí. En l'accepció juganera que en dóna el diccionari. Mas és com un ninot lleuger que porta un pes a la base perquè pugui recuperar-se després de cada cop. I, de cops, en rep mil vegades més que Mariano Rajoy. Des que Convergència Democràtica va prendre la decisió de sumar-se a l'anhel independentista, el seu líder es va convertir en l'objectiu dialèctic de la dreta espanyola i de totes les institucions de l'Estat, que van fer seva la vella divisa del gos i la ràbia. L'esquerra catalana –els qui se'n proclamen– ja l'atacava abans i ara s'ha limitat a esmolar la ira. Només Esquerra Republicana evita agredir-lo o intentar desprestigiar-lo en un esforç de contenció que cal reconèixer. A favor de Mas hi ha ell mateix i el seu partit, encara que Convergència ha anat difuminant-se a mesura que s'implicava més en el procés.

Un govern sòlid a Catalunya i una majoria consistent al Congrés haurien estat un instrument de pressió magnífic

Per això, ni que sigui de tard en tard, convé que alguna veu en destaqui els encerts. La majoria no ho faran mai, tot i que siguin innegables. Recordem, doncs, que a començament de la passada legislatura l'actual president en funcions va proclamar la intenció d'exhaurir-la. No hi va haver manera. Convergència sumava setanta-dos diputats amb Esquerra, una majoria parlamentària que permetia a Artur Mas el control de la situació i l'administració del temps. Política vol dir també i exactament controlar el temps. El líder de Convergència va proposar que la consulta sobiranista es fes en el darrer any del seu mandat, després de les eleccions espanyoles. Els pactes per concretar-la ho van impedir. Tant Esquerra, com Iniciativa i la CUP van marcar un altre calendari. L'episodi encara va accelerar més els fets. Feta la consulta, les discrepàncies i els recels entre Convergència i Esquerra van augmentar. Els republicans van sentir-se amargament decebuts pel final de l'episodi, que en cap moment van considerar un èxit. Aleshores van insistir que no aprovarien cap pressupost “autonòmic” més.

En aquells moments, Artur Mas podia haver-los prorrogat, els pressupostos, i intentar continuar avançant a bots i salvant revolts. Però no ho va fer. Es va estimar més recuperar l'acord amb els republicans, que garantia l'èxit del procés i que responia a les exigències de la dita societat civil. La societat civil decantada cap a l'independentisme. Per aprovar els pressupostos i mantenir la unitat necessària, Mas va acceptar l'avançament electoral que li demanava Esquerra. A canvi, però, els republicans van haver d'entomar la condició que els imposava el líder de Convergència: una candidatura unitària. Mentre s'allargava la tensió, que intentaven suavitzar l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium i l'Associació de Municipis per la Independència, Mas repetia que la seva intenció era exhaurir la legislatura.

Si Artur Mas hagués pogut mantenir aquest propòsit, ara a Catalunya hi hauria govern. Un govern independentista fort. Sense les precarietats que pateix l'actual. Poc o molt empipat –menys segurament que ara–, l'independentisme civil hauria mantingut la il·lusió i la pressió. I això de què hauria servit? Si les previsions més sensates es compleixen, el Partit Popular guanyarà demà les eleccions. Digui el que digui Albert Rivera, Ciutadans haurà d'investir-lo com a president. Poca broma. A Espanya, amb les coses de menjar, no s'hi juga. Rivera rebrà les pressions fàctiques habituals per dissuadir-lo del seu propòsit de blocar un govern del PP. Però tot indica també que el PP i Ciutadans no arribaran a la majoria absoluta. En aquesta situació, vint diputats independentistes a Madrid serien una arma ben eficaç. Un magnífic instrument de pressió per decantar majories i per negociar en condicions molt més adients que ara. La paraula no agrada a alguns, però sí, caldrà negociar la desconnexió amb el govern espanyol i amb la Unió Europea. Caldrà parlar-hi des d'una posició de força. I això seria possible amb aquesta majoria i amb un govern sòlid.

És lògic pensar que tots els partits espanyols –potser tret de Podemos– faran pinya quan es tracti de frenar les pretensions sobiranistes catalanes. Això és cert, com també ho és que hi haurà jugades més curtes. Situacions en què un govern fort a la Generalitat i una majoria determinant a Madrid podrien desequilibrar moltes jugades i encarrilar amb més garanties l'anhel de la majoria dels catalans. Potser aquestes són reflexions innecessàries. Fetes fora de temps. Però cal dir-les. Cal reconèixer els errors del passat per assegurar-se els èxits del futur. Per això, Artur Mas tenia raó.