OPINIÓ
19 desembre 2018 2.00 h

LA GALERIA

El meu homenatge

JOAN DOMÈNECH
La Cons­ti­tució par­teix d’una base falsa que obliga els defen­sors de l’autèntica democràcia a haver de trans­gre­dir el text

El diari ja té gent espe­ci­a­lit­zada, politòlegs, comen­ta­ris­tes inter­na­ci­o­nals i peri­o­dis­tes que seguei­xen, fil per randa, de manera habi­tual, el pols quo­tidià del país. Ni que sigui per una vegada, però, sento la neces­si­tat d’afe­gir-me, des de la meva modesta columna, a les veus que, de manera pública, cla­men con­tra la injustícia de l’empre­so­na­ment i exili dels nos­tres líders. En aques­tes dia­des que evo­quen, més que mai, l’escalf fami­liar, els ima­gino en la sole­dat de la cel·la, retin­guts per pura pre­venció, fins que s’acla­reixi la seva causa. I em dol molt. Des d’aquí, l’expressió de la meva soli­da­ri­tat i el meu agraïment com a català que valora la seva deter­mi­nació. Els nos­tres líders són a la presó o a fora perquè la Cons­ti­tució que defi­neix el nos­tre estat és imper­fecta. Si inclogués, real­ment, tot el marc d’aspi­ra­ci­ons reals de les per­so­nes, tots els drets que tenim els homes per sen­tir-nos amb ple­ni­tud, inclou­ria el dret d’auto­de­ter­mi­nació. Com que no ho fa, par­teix d’una base falsa que obliga els defen­sors de l’autèntica democràcia a haver de trans­gre­dir el text de la carta magna, per­fec­ti­ble, evi­dent­ment, com totes les coses que són huma­nes. I la trans­gressió, amb fina­li­tat justa, esdevé il·legal. És clar que la justícia i la lega­li­tat no són un sinònim. La justícia és la segu­re­tat d’obrar segons dret i veri­tat. La lega­li­tat és l’ade­quació con­vin­guda a unes dis­po­si­ci­ons pen­sa­des, en el fons, per afa­vo­rir un sec­tor. No sem­pre la llei és justa. Ho cons­ta­tem cada dia. Si la Cons­ti­tució hagués pre­vist el dret a l’auto­de­ter­mi­nació –o els que la inter­pre­ten l’hi hagues­sin pres­su­po­sat–, un referèndum valent hau­ria esvaït els dub­tes de la volun­tat dels cata­lans i ara no estaríem fent con­jec­tu­res. Tanta por fa pas­sar per les urnes? No deu ser que els qui ens tenen el peu al coll són cons­ci­ents de les seves man­can­ces i s’ado­nen que la res­posta majo­ritària dels ciu­ta­dans sot­me­sos, quan puguin expres­sar-se lliu­re­ment, posarà el dit a la llaga i demos­trarà la dis­con­for­mi­tat amb el que fins ara ens han fet? Em sento, com tanta gent, ben poca cosa, en haver de limi­tar-me a pro­tes­tar pacífica­ment per la situ­ació. Em nego a accep­tar-ho. I què puc fer? Aquest és el drama dels qui sen­tim l’angoixa. Com a mal menor, enviem una abraçada entra­nya­ble als qui patei­xen per­se­cució per la justícia autèntica i l’exigència d’una imme­di­ata reso­lució.