OPINIÓ
EXCATEDRÀTIC D’INSTITUT - 19 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Meravelles de l’equidistància

JOAN FERRERÓS - EXCATEDRÀTIC D’INSTITUT

Entre tants, aga­fem aquest sobre inde­pen­den­tisme i psi­coanàlisi (P. Luque, web Política&Prosa). Arti­cle fi d’espa­nyo­lisme dis­fres­sat d’equi­distància que arrenca fort amb l’haver de triar en política: a Al-Assad, hem de matar-lo tot i les vícti­mes siri­a­nes col·late­rals, o dei­xar que el sàtrapa de Bei­rut les segueixi esca­bet­xant amb química i física? L’inde­pen­den­tisme, diu, també obliga a esco­llir, una tragèdia perquè sem­pre ori­gina frac­tura (vol dir divisió?); per a Luque el cata­la­nisme domes­ti­cat i tole­rat per la metròpoli faci­li­ta­ria als cata­lans la “lli­ber­tat [sic] de no haver de triar”, i estal­vi­a­ria curar les feri­des de la imper­tinència cata­lana; obvia, és clar, les nafres tan­gi­bles de les agres­si­ons de l’Estat perquè, afe­gim, el mal són els vots eslo­vens, no pas la violència sèrbia.

L’arti­cle, equi­dis­tan­tista de nivell, troba mòrbid haver de triar encara que per a inde­pes i uni­o­nis­tes demòcra­tes –el 80% del país– seria deci­dir (o no) a seguir depe­nent d’una casta (no ho diré més) econòmica, política i fun­ci­o­na­rial que dura des del segle XVI i que ha reduït el país a la sub­al­ter­ni­tat. Vaja: optar (o no) a no haver de patir (tant) per la llen­gua o perquè ens des­tros­sen la sani­tat. Luque evoca l’insu­fi­ci­ent 47,5% inde­pen­den­tista però amaga el 43 o 44% de totes les for­mes d’espa­nyo­lisme que van de Colau a Vox. L’inde­pen­den­tisme, diu, exclou els espa­nyols. Exclou? Però si tots tenim parents a Espa­nya i s’ha par­lat de la doble naci­o­na­li­tat, del cas­tellà coo­fi­cial...; si els empor­da­ne­sos no ens sen­tim exclo­sos ni del Ros­selló! Al catàleg de malícies inde­pen­den­tis­tes no podia fallar-hi la, hau­ria de dir però no diu, pre­sumpta inso­li­da­ri­tat. Si Espa­nya, defi­citària, és solidària a través d’Europa, per què no podem ser-ho, i amb superàvit, pel mateix sis­tema? Per què hem de ser forçats a les peo­na­des mal­ba­ra­ta­des, als Flo­ren­ti­nos, a les –i no ho dic pel bene­fici de les bene­ficiàries– tar­ge­tes black? I, posats, per què hem de ser més soli­da­ris amb Meli­lla que amb Nador, a tocar i d’on en venen tants?

La inde­pendència, explica, no és un acte de justícia; però ni es plan­teja les ven­jan­ces de la dependència cer­ti­fi­ca­des per tot Europa: ostat­ges a la presó, per­se­guits... A Luque –com a La Van­guar­dia– li convé des­triar mati­sos a l’inde­pen­den­tisme per mirar d’esti­mu­lar tai­fes, però res no deta­lla dels graus d’espa­nyo­lisme que van del dret a deci­dir als amics de Le Pen. Ama­gant que inde­pen­den­tisme és cata­la­nisme, el més ambiciós, es plany que l’inde­pen­den­tisme l’hagi ferit o mort. Quin cata­la­nisme? Vol dir el dels fran­quis­tes que se’n deien perquè s’emo­ci­o­na­ven sen­tint el Viro­lai? O el de les pecu­li­a­ri­da­des de Cos­cu­bi­ela o Valls? Amb lupa busca Luque pèls democràtics als ous dels inde­pen­den­tis­tes nego­ci­a­dors i als dels uni­la­te­ra­lis­tes; però ignora l’hir­su­tisme tes­ti­cu­lar de l’Estat en l’incom­pli­ment sis­temàtic com ara de la sacro­santa cons­ti­tució. S’acaba aquest paper, i el de Luque que tanca igno­rant la carn de fre­nopàtic evi­dent per a tot­hom i es fixa en l’uni­can­di­da­tista Grau­pera per reco­ma­nar-li que se psi­co­a­na­litzi.