Els plats trencats

La Vanguardia en català | 20/01/2015 - 00:00h


Alfredo Pastor

Profesor de Economía del Iese


Aquest article apareixerà seguint-ne d'altres amb els quals té, crec, un punt comú: que l'anomenat procés no arribarà a bon port. No passa de ser una hipòtesi, que si arriba a ser certa pot crear tant malestar al nostre país, que sembla prudent anar preparant el terreny per prevenir-lo. Suposem, doncs, que l'objectiu declarat pel president Mas i el senyor Junqueras no es compleix. Hi ha diverses maneres de no deixar passar aquesta ocasió de fer-ho malament: la pitjor consisteix a buscar en el fracàs, per descarrilament o mort natural del procés, vencedors i vençuts, recerca corejada pels ja ho deia jo! de molts que no han dit ni piu en tots aquests anys. Una altra, menys bel·licosa, en provar de passar comptes: quants recursos malgastats i, sobretot, quant temps i energia malgastats. L'última, pretendre ser més tècnics i tractar de fer un balanç del que s'ha aconseguit i el que s'ha perdut. No fa falta ser molt perspicaç per veure que aquestes tres possibilitats no portarien sinó a enverinar els ànims i a enverinar el conflicte. Tots, i no només els qui, d'un costat i l'altre, estan en les primeres línies del que sembla ser una contesa, però que segurament no representen el sentiment d'una majoria, hem de decidir si preferim endinsar-nos en els desacords o construir sobre els plats trencats. És en aquests termes com es plantegen contínuament els problemes polítics en un país: ni negant-ne l'existència ni, apel·lant a instàncies superiors per a la seva resolució, ni estripant les cartes de primer, o de segon, moment.

Construir sobre els plats trencats només es pot fer partint de tres premisses. La primera, que no hauria de necessitar explicació, és que els plats els hem trencat entre tots. Dos exemples: l'entossudiment del Govern central ha acabat privant d'arguments els qui, sense desitjar la independència, crèiem que algunes de les peticions presentades pels avui sobiranistes mereixien ser discutides; però que un president de la Generalitat declari que l'Estat és el nostre enemic és un insult a l'única ordenació legal que avui tenim. Aquesta admissió evitaria interminables discussions.

La segona és que la unitat és l'únic que ens permetrà preservar el que som, o alguna cosa del que som, en el món del futur pròxim. Si Europa mateix dubta del seu paper en aquest futur, no ha de dubtar Espanya? Espanya estaria perduda sense Europa, i ho tindria més difícil sense Catalunya. I aquesta? Ficar-se al llit a Espanya i despertar-se com a Suïssa, Àustria o Dinamarca. És, senzillament, un somni. La premissa, un axioma a la resta d'Espanya, no serà fàcilment acceptada a Catalunya, on durant una generació s'ha fet servir sovint l'ensenyament de la història com el que va ser en els seus orígens, un instrument de formació de la ciutadania, i en especial de la consciència nacional: la fragmentació política ha estat precedida per la fragmentació històrica. Mentre la Formación del Espíritu Nacional dels anys de Franco no va deixar rastre en la consciència dels escolars, no es pot dir el mateix de l'educació històrica de les últimes generacions a Catalunya en paraules de l'hispanista (no unionista) John Elliott, "ja hi ha una generació a l'est d'Espanya que corre el perill d'assolir la maduresa sota la impressió que la història de la seva terra de naixement s'acaba a les riberes de l'Ebre". Aquí fa temps que es trenquen plats, i s'ha fet amb mètode.

La tercera premissa (que necessita l'acceptació de la segona) és que aquest bé que es deriva d'estar junts, allò que se'n solia dir el bé comú, no pot ser una cosa imposada unilateralment. De vegades cal decidir una cosa que no agrada a algun dels participants, o fins i tot que no en satisfà plenament cap, però que és necessari per mantenir viva la convivència, però això no pot passar sempre en la mateixa direcció. D'això es dedueix que assumptes com els criteris de finançament hauran d'estar subjectes a discussió; i també, a imitació del que passa amb els països deutors a l'eurozona, que les regions permanentment subvencionades hauran d'admetre que no són sobiranes en la disposició d'aquestes subvencions.

El soroll de vaixella trencada a Catalunya és símptoma d'un estropellament més general: mostra la fragilitat de la construcció política d'Espanya, que s'explica, potser com suggereix algú, pel fet que després d'unes institucions polítiques modernes encara subsisteixen aquí comportaments propis d'altres èpoques: el privat, el cacic, el cap de tribu continuen sent, amb altres noms, figures de poder amb les quals la resta manté una relació de dependència incondicional, de les quals espera unes mercès que són més deutores de la fidelitat que del mèrit... figures a l'ombra de les quals no creixen els bons ciutadans: un país tradicionalment mal governat és un país de mals ciutadans.

Saber que la nostra convivència és bona però fràgil és el que estimula la responsabilitat de cadascú. No s'ha de desitjar una catarsi que ens desperti a tots com d'un malson. Cal emprendre la tasca laboriosa d'anar canviant alguns mals hàbits que tots coneixem i compartim; si l'intent no tingués èxit, no en podríem donar la culpa a ningú.