Entre llençols

Algú ha vist en la conferència que Josep Piqué feia ahir a Esade un gest de coqueteria política. Una sortida a l’aparador. Un fer-se trobadís d’aquells que somien en un Mario Monti per aquesta Espanya tan embolicada. Un govern central presidit per un tècnic reputat, disposat a aplicar amb elegància els ajustaments que necessita l’economia espanyola, una de les més endeutades del món. Un home de números, però també equívoc i ambivalent, capaç de posar d’acord els dos grans partits i de fer-hi combregar per postres els joves de C’s. Corren noms semblants al de Piqué, aquests dies: la figura de Mariano Rajoy, que saltironejava estranyament feliç durant la nit electoral, comença a agafar el to moradenc de les místiques figures del Greco.

Les forces econòmiques reclamen una solució, si no tècnica, sí de consens entre els dos grans partits: la gran coalició. Però la política espanyola no concorda gens amb aquest desig. Els mercats anaven per un cantó i els electors espanyols han anat per un altre. Tota la serietat pactista que el PP i les forces econòmiques espanyoles ara reclamen es va trobar a faltar moltíssim en els quatre anys anteriors. Es podia entendre que Rajoy implementés una política rigorista i protectora de la banca: calia donar confiança als mercats. Però no s’entén que aquella dura política econòmica anés acompanyada d’una indiferència tan gran per les víctimes de la crisi, així com d’un radicalisme conservador en tots els camps (inclòs el territorial). Rajoy, que exclou els cinc milions de vots de Podem del seu relat d’Espanya, recordava ahir el pacte del Tinell per conjurar els moviments de Pedro Sánchez, que s’ha proposat sumar tot allò que no sigui el PP. Però Sánchez, a qui molts van donar prematurament per mort, no cometrà l’error d’excloure explícitament els populars, com va fer el catalanisme d’esquerres en aquell pacte. Una cosa és excloure, i una altra de ben diferent és intentar manar.

Quan era fortíssim i podia cedir, Rajoy es va dedicar a governar per decret, menyspreant sempre el diàleg. No és estrany que, ara que és feble, no trobi ni una mà amiga. No s’imaginava que un dia o altre acabaria necessitant el PSOE? Per descomptat: si no va fomentar el consens és perquè la dreta espanyola no l’hi hauria perdonat. La dreta és incapaç de posar-se en la pell de l’esquerra (i viceversa, com potser veurem). Ho he dit moltes vegades: els que discuteixen si Catalunya és una nació haurien de preguntar-se si és nació aquesta Espanya sempre tan excloent, incapaç d’oferir un relat i un projecte al conjunt dels seus habitants.

Sánchez teixeix una alternativa que pot semblar manicomial pels ingredients tan dispars que necessita. Potser se’n sortirà. Per dues raons. Primera: és l’única sortida que li permetria salvar-se del naufragi personal. I segona: deixant de banda Andalusia (on el PSOE funciona com una versió socialdemòcrata del peronisme), el PSOE només evitarà ser substituït per Podem si aconsegueix endur-se’n Podem al llit.