Resolt el sudoku del pacte per a la investidura del president de la Generalitat, el full de ruta independentista entra en fase d'aplicació. Davant d'aquest fet, alguns polítics i analistes han tornat a referir-se a la metàfora del xoc de trens per descriure un previsible xoc de legitimitats entre la Generalitat i l'Estat. Es tracta, però, d'una imatge anacrònica. En primer lloc, perquè el xoc de trens ja es va produir l'any 2010 amb la sentència del TC sobre el nou Estatut. Va ser un xoc provocat pels maquinistes dels poders de l'Estat. No va ser visualment cruent, però les conseqüències van ser irreversibles. El que estem vivint des d'aquells dies és una bifurcació de vies emocional i política. I, en segon lloc, perquè no és imaginable un nou xoc de trens. Encara que els poders de l'Estat s'ho arribin a plantejar, no gaudeixen d'autonomia ni de marge de maniobra suficient. Encara que no formalment, a la pràctica el Regne d'Espanya està intervingut. I condicionat per un deute colossal que el fa dependre de la vigilància dels mercats financers. El que posa en evidència el fetitxe de la sobirania nacional espanyola no és l'independentisme català, precisament. El govern espanyol no es pot permetre cap ocurrència que pugui desestabilitzar la zona euro o que pugui comprometre la viabilitat del retorn del deute. No només per això, però també per això, la sortida al conflicte democràtic entre el sobiranisme català i l'Estat només pot ser negociada. Encara que els representants de l'Estat acabin anant a la taula arrossegant els peus i amb cara de pocs amics. Però, ara com ara, la política espanyola no envia senyals clars de reacció. Oscil·la entre abstreure's en el seu laberint i l'estupefacció davant el darrer gir argumental de la política catalana. La recepta de les elits locals i globals seria la d'una gran coalició del bloc dinàstic que garantís estabilitat institucional i diàleg amb la Generalitat. Però cap de les dues coses sembla possible a curt termini. Paradoxalment, la gran oportunitat per al diàleg s'ha donat amb la majoria absoluta del partit alfa del nacionalisme espanyol. Però Rajoy ha aplicat la recepta FAES. I, després del 20D, el Partit Popular és massa petit per dirigir en solitari la política espanyola i massa gran per permetre flexibilitat a les altres forces polítiques que s'ho puguin arribar a plantejar. El contacte amb el Partit Popular ja fa anys que és políticament tòxic a Catalunya. El mateix Mas no ha hagut de fer un pas al costat pel seu recent posicionament independentista. Més aviat, ara paga la factura dels pactes del bienni 2011-12 amb el PP. Encara que moltes de les retallades d'aquells anys poguessin ser inevitables, el que va acabar de fer-les odioses fou la cobertura ideològica del pacte amb el PP. I, després de les polítiques dels darrers quatre anys, el contacte amb el PP també és políticament tòxic a Espanya. En el moment en què el PSOE o C's acceptin l'abraçada de l'os del PP hauran signat la seva acta de defunció com a partits amb voluntat d'hegemonia ideològica. Un autèntic suïcidi polític. El marge del PSOE és estret. L'aiguabarreig d'interessos contradictoris expressats pels diferents barons territorials l'incapaciten per arribar fins al final en l'intent d'articular una alternativa de poder al PP i per liderar una reforma constitucional que reconegui de forma efectiva la realitat plurinacional de l'estat. Davant d'aquest panorama, no es pot descartar una gran coalició liderada per Soraya Sáenz de Santamaria i Susana Díaz, prèvia jubilació de Rajoy i Sánchez. Mentrestant, Podem es desmarca intel·ligentment del bloc dinàstic, tot esperant que les condicions madurin per rellevar el PSOE. Tant si hi ha gran coalició com si es repeteixen eleccions, no és imaginable un canvi profund en l'estratègia de l'Estat a curt termini. La inèrcia dels darrers 10 o 15 anys és massa forta. És la imatge d'un transatlàntic que necessita fer la maniobra de girar bruscament. Impossible. Tot fa pensar que es mantindrà l'estratègia d'amenaces i legalisme restrictiu, eventualment matisat amb algun gest dialogant. La primera prova la tindrem en la ja inajornable modificació del sistema de finançament autonòmic. Serà tot un senyal. Però els interessos territorials creuats i la dinàmica centralista no conviden a pensar que la nova proposta vagi més enllà d'un pedaç temporalment lenitiu. La posició del nacionalisme espanyol no és tan forta com podria fer pensar la retòrica del Govern central. També és cert que l'independentisme necessita ampliar la seva base social. Però, acabi com acabi el conflicte democràtic entre els poders d'Estat i el sobiranisme català, no hi haurà xoc de trens. Més d'hora que tard, el desenllaç dependrà d'un referèndum pactat o, més probablement, tolerat |
|
|
