D’unitats i divisions

No és el mateix la divisió d’opi­nions, d’estils de vida, de creences, d’ideologies o d’horitzons polítics en una societat, que la divisió de la societat que conté tota aquesta diversitat. Al contrari: la cohesió interna d’una societat avançada es teixeix gràcies a aquesta diversitat de fils que acaben constituint l’ordit i la trama social que la fan forta. En realitat, en una societat moderna, plural i innovadora, en procés de canvi permanent, res no divideix tant com la pretensió d’imposar una sola opinió, un únic estil de vida, una mateixa creença, una ideologia comuna, o d’unificar l’horitzó polític de tothom.

Aquest ha estat el fracàs de l’Espanya postfranquista i que durant el procés de transició a la democràcia va semblar que seria capaç de superar. En no haver-se desfet d’una llarga cultura política uni­ficadora, centralista i homogeneïtzadora –que tots els partits polítics espanyols han exacerbat quan s’han vist en crisi–, ha perdut l’oportunitat de convertir la seva diversitat lingüística, cultural i na­cional en l’ordit i la trama d’un teixit social resistent. Forçant un projecte nacional únic, Espanya ha malbaratat el que hauria estat la millor columna de la seva cohesió interna.

No és estrany que Catalunya hagi estat la primera baula trencada d’aquest fracàs, bé sigui per la seva solvent especificitat cultural, bé per la clara voluntat i necessitat d’autogovern, bé perquè se l’ha menyspreat econòmicament. Però m’atreveixo a dir que no serà ni l’única ni l’última. Temo molt que si mai Espanya és capaç de repensar-se fins a superar el projecte polític d’unitat na­cional sacrosanta sobre el qual encara basteix el seu orgull patriòtic, ja haurà fet tard. I si el manté, serà a costa d’una dolorosíssima acceptació de l’esmicolament de la seva unitat territorial.

(Jordi Barba)

Des d’aquest punt de vista, es pot entendre que allò que és el veritable problema d’Espanya es vulgui projectar sobre Catalunya. “Pensa el lladre que tothom roba”, solen dir. I així, el gran argument –pràcticament l’únic, i en negatiu– que són capaços d’esgrimir els defensors de la unitat nacional és que provocarà la divisió interna de la societat ­catalana. Pel que es veu, a la immensa majoria de polítics, periodistes i intel·lectuals espanyols els passa per alt que l’única divisió que està en joc és
estrictament política i és la que afecta Espanya i no pas Catalunya. A Catalunya, certament, hi ha divisions d’opinions, d’estils de vida, de creences, d’orígens, d’afectes, de classe, d’interessos, d’ideologies, d’horitzons... I tant! I és aquesta diversitat la que teixeix una xarxa de relacions que acaba establint, també, interaccions i acords comuns entre les parts. És el desenvolupament propi d’una societat democràtica. I és cert que hi ha divisions doloroses, però són les que creen les desigualtats de drets i oportunitats: de gènere, d’origen, laborals... Però que ningú no s’enganyi: no hi ha una societat dividida.

És cert que a Escòcia, davant del referèndum d’independència, els defensors de la permanència al Regne Unit també van utilitzar –sense tant dramatisme i, sobretot, sense tanta estupidesa– l’espantall de la divisió interna de la societat escocesa. Però els de Better Together sobretot posaven l’accent en els avantatges de la unió amb la resta de britànics a
partir de l’acceptació de la legitimitat
democràtica d’una secessió. I, després d’expressar-se en referèndum gairebé a meitat i meitat, en cap cas la societat escocesa s’ha dividit. La legitimitat democràtica del resultat no tan sols els ha mantingut dins del Regne Unit, sinó que ha resolt el dilema intern. En conseqüència, si d’alguna cosa ens serveix l’experiència escocesa és per comprovar que el que realment divideix Espanya és la seva incapacitat d’acceptar una solució democràtica per a la resolució d’un conflicte estrictament polític. I també serveix per veure que de l’expressió democràtica d’una diversitat d’horitzons polítics no se’n deriva cap ruptura social sinó una renovada dinàmica política que farà avançar la societat escocesa i la britànica en conjunt.

Alguna cosa es mou a Espanya, és cert. D’una banda, el Rei i el PP visibilitzant la desconnexió que han provocat. També la posició de Podem, acceptant un referèndum, és un pas de gegant per bé que ja veurem quin preu n’ha de pagar i en què acaba. I que Pedro Sánchez ara parli de “bastir ponts” ja és més que suggerir
terceres vies inexistents o federalismes de pa sucat amb oli. Parlar de ponts, implícitament, ja assenyala on està la veri­table divisió, i no és precisament la de la societat catalana.

Al capdavall, la independència també és, o hauria de ser –com he defensat des del primer dia–, una proposta per bastir unes relacions millors entre Catalunya
i Espanya. Això sí, des d’una relació d’igual dignitat política, i per afavorir els llaços històrics, culturals, comercials i, sobretot, entre les persones. Allò que no ha estat possible des de dins, es resoldrà millor des de fora.