Pactes i programes

 20/02/2016 01:36

Amb un país expectant per les converses per a la formació de nou govern, a molts els sembla que es tracta d’un mercadeig indigne a l’esquena de la gent. En realitat les negociacions en curs reflecteixen el canvi profund esdevingut en la política espanyola després del 20- D com a conseqüència de la presa de consciència ciutadana respecte a l’haver de ser de la democràcia. El contrast és evident entre la política tradicional, en la qual una vegada passat el tràmit de les eleccions les coses s’arreglen a la rebotiga entre polítics, i la política renovada, en la qual la majoria dels partits, tret del Partit Popular i la fracció socialconservadora del PSOE, es fan responsables del seu missatge electoral. De manera que el que els tertulians qualifiquen d’insuportable espera és en realitat un exercici de democràcia. Perquè d’una banda cal arribar a pactes per a la formació de minories relatives capaces de ser investides i després governar. Però d’altra banda els partits no es poden allunyar dels seus programes en punts fonamentals si no volen rebre un càstig dels seus propis votants, ara (en noves eleccions) o en el futur.

Aquest imperatiu d’honestedat política és essencial per als partits emergents perquè precisament els que els han votat esperen un comportament diferent del dels partits tradicionals. Si Podem i Ciutadans, així com Esquerra Unida i els partits catalans i bascos, concedeixen punts programàtics essencials a canvi de ministeris, perden credibilitat perquè la netedat és el seu únic capital polític. No tenen elecció: o són honestos o es desintegren, perquè per a clientelisme i oportunisme els tradicionals ho fan més bé. Però aquesta exigència s’aplica així mateix a l’intent de Pedro Sánchez de regenerar el PSOE.

L’amenaçat líder socialista és conscient que per salvar el partit de l’extinció per evolució demogràfica, ha de ser tan creïble com Podem o Ciutadans. Només així pot pretendre aportar el valor afegit de les seves arrels a una nova pràctica transparent cap a la societat i de democràcia interna cap al seu partit. I per això ha de trencar amb els dinosaures socialistes que no accepten que el seu temps ja ha passat i que Espanya, país de països, ha can­viat irreversiblement. Podran liquidar Sánchez però hauran de sobreviure sota l’ala protectora d’una coalició conservadora majoritària, es digui com es digui.

La proesa que intenta Sánchez és extremadament difícil. Perquè hi ha un tema clau en el qual ni ell, ni Ciutadans, ni Podem se’n poden desdir: el dret de Catalunya a decidir el seu ­destí. Ciutadans va néixer a Barcelona per combatre aquest dret. Sánchez ha reiterat que no acceptarà un referèndum català, en coherència amb el seu programa i amb la tutela dels barons. Com a molt, el que podria fer, com jo escrivia fa uns dies en aquestes pàgines, seria aparcar per un temps el tema del re­ferèndum per pactar amb Podem, que és l’únic pacte viable per al govern progressista que diu que busca. Aparcar-lo, però no ­rebutjar-lo. Aquí hi ha la possibilitat d’ entesa provisional. Podem podria potser (malgrat les declaracions recents) posposar la celebració del referèndum català durant la legislatura. Però en cap cas posar-lo en qüestió. No només perquè ha estat el centre de la seva campanya electoral a Catalunya, portant-lo a constituir-se en la primera força política en aquesta nació fins i tot sent un partit espanyol. Sinó perquè Podem va entendre aquests últims mesos que la realitat plurinacional d’ Espanya no és un afegit al programa, sinó que és central en la política espanyola.

Així Podem va superar l’ambigüitat inicial sobre un tema que van haver d’aprendre a la pràctica (recordem que amb prou feines tenen dos anys d’existència) per assumir la plurina­cionalitat com a única forma a llarg termini de mantenir Espanya com ­país (però país de països). Per això va aconseguir establir-se com a primera força política a Catalunya i a Euskadi (superant el PNB i desplaçant Bildu) i segona a Galícia i el País Valencià, mantenint la influència a Madrid on també va ser segona. Això demostra que el poble de Madrid no coincideix amb el centralisme tradi­cional dels seus dirigents. De fet, el socialisme espanyol durant la democràcia només va poder guanyar eleccions, excepte el 1982, pel diferencial d’escons a Catalunya respecte al Partit Popular. Va tenir més escons a Andalusia, però també el Partit Popular.

I aquest diferencial, que va donar les majories al PSOE, el va aconseguir amb una política de defensa de Catalunya com a nació, amb dirigents com Pasqual Maragall, Toni Castells o Quim Nadal (avui marginats del PSC), que es van enfrontar als nacionalistes espanyols, amb el suport implícit de Felipe González. Això ho va perdre el socialisme espanyol. I aquesta bandera, que el PSUC va mantenir en part, ha estat recollida per Podem i partint d’ella construeix una hegemonia a l’esquerra que s’accentuaria en cas de noves eleccions.

Per això, ara per ara, és impossible un acord estratègic entre PSOE i Podem, perquè el seu enfocament de la qüestió catalana és en l’arrel del que són. Si afluixa Podem, perdrà les principals bases de suport. Si el PSOE s’a­dapta gra­dualment, pot recon­ciliar-se amb l’ Es­panya plurinacional i dinàmica, però patiria una escissió. Això espera Ciutadans. La corrupció sistèmica del Partit Popular no permet a Ciutadans aliar-se amb Rajoy, si no vol destruir la imatge de nova política. De manera que el bloqueig dels pactes a causa de diferències de programes és en veritat un exercici de regeneració democràtica. Potser Pedro Sánchez encara pot ser investit. Hi ha un clamor popular per defenestrar el corrupte Partit Popular. Podem podria abstenir-se, donant marge a Sánchez per alleujar la misèria social, mentre maduren les condicions per a un govern progressista que sigui durable. I això passa per Catalunya.