POLÍTICA
GIRONA - 20 abril 2019 2.00 h

ALBANO DANTE FACHIN

 

CAP DE LLISTA PER BARCELONA DE FRONT REPUBLICÀ

“Avui ja hauríem d’estar construint el proper 1-O”

 “No hi ha cap més sortida que enfrontar-nos amb aquest règim i fer el possible per tombar-lo”

 “Totes les lluites que han desafiat l’‘statu quo’ amb la desobediència civil han acabat quan ja és impossible posar més gent a la presó”

TONI DALMAU - GIRONA
No reconèixer que el pre­si­dent legítim de Cata­lu­nya és Puig­de­mont seria estar accep­tant la repressió Quan vaig veure el que va pas­sar l’1 d’octu­bre alguna cosa a dins meu va dir que no ho podia accep­tar de cap de les mane­res
Tant Podem com els comuns quan arri­ben les elec­ci­ons posen algú amb un dis­curs obert, i quan tenen els vots, el ful­mi­nen Per damunt dels cata­lans no hi ha ni rei, ni Estat, ni Cons­ti­tució. I si per asso­lir això cal enfron­tar-se amb qui sigui, ho farem

La can­di­da­tura Front Repu­blicà, impul­sada per Som Alter­na­tiva, Poble Lliure i Pira­tes de Cata­lu­nya, és una de les nove­tats d’aques­tes elec­ci­ons en l’àmbit inde­pen­den­tista i d’esquer­res. Amb l’ex-secre­tari gene­ral de Podem Cata­lu­nya Albano-Dante Fac­hin al cap­da­vant de la llista per Bar­ce­lona, Front Repu­blicà aspira a pes­car vots als cala­dors elec­to­rals d’ERC, Junts per Cata­lu­nya, la CUP i En Comú Podem. La pro­posta pretén fer forat en els dos eixos, el naci­o­nal i el social, amb un dis­curs radi­cal­ment sobi­ra­nista, anti­monàrquic, anti­re­pres­siu i defen­sor dels drets soci­als i de la igual­tat. Una mena de mosca collo­nera anti­sis­tema que pro­met, si arriba a Madrid, no lle­par la mel dels pac­tes buits ni dei­xar-se seduir pels mítics però enve­llits encants de la puta i la Ramo­neta.

Com s’ha ges­tat Front Repu­blicà? Ha estat una ini­ci­a­tiva de Poble Lliure o el seu par­tit, Som Alter­na­tiva, ja tenia pre­vist pre­sen­tar-se?
Quan, amb el 155, van dis­sol­dre el Par­la­ment i van impo­sar les elec­ci­ons del 21 de desem­bre del 2017, nosal­tres, que encara érem a la direcció de Podem Cata­lu­nya, vam con­si­de­rar que ens havíem d’asseure a par­lar amb les orga­nit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes per veure com podíem fer front a l’excep­ci­o­na­li­tat d’aquell moment. Això va fer posar molt ner­vi­osa la direcció de Podem a Madrid, que es va negar que portéssim a terme aquest diàleg. Tot ple­gat va pro­vo­car que sortíssim de Podem i vam crear Som Alter­na­tiva amb la intenció de par­lar amb la CUP, amb ERC i amb Procés Cons­ti­tu­ent, però no vam ser a temps de pre­sen­tar-nos a les elec­ci­ons forçades del 21 de desem­bre. Un any després ens vam tor­nar a tro­bar amb una situ­ació d’excep­ci­o­na­li­tat tan o més gran que l’ante­rior, perquè ara hi ha pre­sos i exi­li­ats. I per ser cohe­rents amb la nos­tra posició del 2017, vam par­lar amb la CUP abans que aquesta orga­nit­zació decidís no pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons gene­rals. També ho vam inten­tar fer amb ERC, però no ens van ni rebre. Vam con­ti­nuar fent con­tac­tes, i final­ment Poble Lliure, inte­grant de la CUP, ens va dir que volia par­ti­ci­par en la can­di­da­tura Front Repu­blicà i també ho van fer Pira­tes de Cata­lu­nya. Per tant, a la can­di­da­tura hi som tres par­tits, i també comp­tem amb el suport de Procés Cons­ti­tu­ent.
La decisió de Poble Lliure de par­ti­ci­par en les elec­ci­ons va pro­vo­car força enre­nou en la direcció de la CUP. El pre­o­cupa tot ple­gat de cara al vot a Front Repu­blicà dels cupai­res?
Quan hi va haver aquest debat intern a la CUP, des de Som Alter­na­tiva ens vam limi­tar a espe­rar el desen­llaç. La veri­tat és que la notícia va pro­vo­car enre­nou, però després la CUP ho va mati­sar i suposo que han arri­bat a una entesa. En tot cas, hi ha una rea­li­tat que va més enllà de les direc­ci­ons. Jo crec que molts mili­tants i sim­pa­tit­zants se sen­tien orfes per no poder votar la CUP en les elec­ci­ons gene­rals. Tot sem­blava indi­car que el 28 d’octu­bre només hi hau­ria dues opci­ons per als votants inde­pen­den­tis­tes: ERC i Junts per Cata­lu­nya. Ara n’hi ha una ter­cera: Front Repu­blicà.
Sovint s’ha dit que quan la CUP no es pre­senta a unes elec­ci­ons gene­rals, un sec­tor dels seus votants vota pels comuns.
El mapa polític català té molta com­ple­xi­tat. A mi hi ha gent que em diu que per les gene­rals vota­ran el Front Repu­blicà i en les euro­pees, Puig­de­mont. Això indica que hi ha un moment polític molt obert i amb molta més reflexió sobre el sen­tit del vot. Crec que hem dei­xat enrere aque­lla sen­sació de per­ti­nença a un par­tit. Molta gent vota de manera tàctica.
La presó i l’exili també deu tenir un pes en tot ple­gat, no?
Hi ha moltíssi­mes per­so­nes que pot­ser no hau­rien votat mai Puig­de­mont, però ara ho fan. Si a mi em pre­gun­tes­sin qui creus que és el pre­si­dent legítim de Cata­lu­nya, jo diria Puig­de­mont. És una qüestió que va molt més enllà dels par­tits. És que si no reco­nei­xes que Puig­de­mont és el pre­si­dent legítim, en rea­li­tat el que fas és estar accep­tant la repressió que impe­deix que ell pugui exer­cir de pre­si­dent. Hi ha qui des del meu antic espai dels comuns i de Podem em recri­mi­nen que dono suport a un con­ver­gent. Jo els dic que a Puig­de­mont l’ha votat la gent i que hi ha un estat que no el deixa ser pre­si­dent. Ho tinc molt clar, però sem­bla que hi ha per­so­nes que no ho tenen tant.
No deixa de ser para­do­xal perquè Podem és l’única força d’àmbit espa­nyol que d’alguna manera s’ha pro­nun­ciat a favor d’un referèndum legal a Cata­lu­nya.
El 2014, quan es va crear Podem, jo vaig enten­dre que era molt impor­tant que en l’àmbit de l’Estat espa­nyol hi hagués un par­tit que es pro­nun­ci­ava per l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya i fins i tot gent que no era inde­pen­den­tista valo­rava que hi hagués aquest inter­lo­cu­tor. El pro­blema és que des de dins no s’ha defen­sat aquesta idea. El dar­rer any, la paraula referèndum ha anat des­a­pa­rei­xent del llen­guatge dels comuns, i si es con­sulta el diari de ses­si­ons del Congrés dels Dipu­tats es veurà que entre els dar­rers sis mesos i un any no hi ha cap referència de Podem a aquest tema. I dius, ostres, si el pro­grama ho posava!
Jaume Asens, el cap de llista per Bar­ce­lona d’En Comú Podem, sosté que la força encapçalada per Igle­sias pot aju­dar a can­viar la relació d’Espa­nya amb Cata­lu­nya. Com­par­teix aquesta espe­rança, diguem-ne, rege­ne­ra­ci­o­nista?
Posaré un exem­ple que la gent dels comuns podran enten­dre. Ima­gi­nem que anem a Bar­ce­lona a atu­rar un des­no­na­ment. Estem allà i ens diuen que a Madrid també hi ha un des­no­na­ment però no tenen prou gent per atu­rar-lo. Què fem a Bar­ce­lona? No atu­rem el d’aquí perquè a Madrid no poden atu­rar el d’allà? Doncs no. Nosal­tres fem el que hem de fer i atu­rem el de Bar­ce­lona. Aquest és el millor exem­ple de sobi­ra­nia. Això vol dir que no ens importa el des­no­na­ment de Madrid? De cap de les mane­res. Dema­nar que el poble de Cata­lu­nya torni a casa i s’esperi que a Espa­nya passi no-sé-què és anar con­tra el prin­cipi bàsic del que és la lluita pels drets polítics, soci­als i civils. Aquí hi ha 2,3 mili­ons de per­so­nes que han fet una cosa històrica: deso­beir l’Estat. I és una força ciu­ta­dana abso­lu­ta­ment trans­ver­sal, és un movi­ment con­tes­ta­tari pode­rosíssim, i seria un error dir-li que ha d’espe­rar. Ningú pot estar en con­tra que a Espa­nya les coses avan­cin, però tam­poc es pot dema­nar a la soci­e­tat cata­lana que s’esperi.
Els comuns han posat de cap de llista Jaume Asens, que té un per­fil sobi­ra­nista. Com ho inter­preta?
Ningú pot dub­tar que l’Asens és una per­sona honesta, però a mi el que em pre­o­cupa és una cosa que hem vist mol­tes vega­des tant a Podem com en els comuns: quan arri­ben les elec­ci­ons posen algú amb un dis­curs obert i quan s’han obtin­gut els vots, el ful­mi­nen. El cas de Xavi Domènech és para­digmàtic. El posen i quan s’obte­nen els vots li fan la vida impos­si­ble fins que marxa.
Una part dels vots que rebi Front Repu­blicà vin­dran d’antics votants dels comuns i de Podem?
Quan érem a la direcció de Podem, nosal­tres vam expli­car que calia par­ti­ci­par en l’1 d’octu­bre, però va aparèixer Pablo Igle­sias i va dir que si fos català no vota­ria. Molta gent de Podem es va tro­bar que per un cos­tat tenia un líder que deia això i per l’altre tenia els seus veïns que l’1-O van estar a les esco­les i que la poli­cia els va agre­dir a cops. Mol­tes d’aques­tes per­so­nes estan ara molt allu­nya­des del que ha aca­bat sent Podem, i és a elles que també apel·lem des de Front Repu­blicà.
I també espe­ren rebre vots dels elec­tors de la CUP...
El mis­satge que estem donant ser­veix per a tota la soci­e­tat que es veu inter­pel·lada pel que va pas­sar en aquest país l’1 i el 3 d’octu­bre. Hagin votat el que hagin votat. Hi ha una pre­gunta de fons que crec que s’està fent tot­hom des de la CUP fins al PDe­CAT, pas­sant pels comuns i ERC, i és la següent: hem de con­ti­nuar per la via que marca l’1 d’octu­bre, és a dir, la que té com a prin­ci­pal motor la deso­bediència civil, que la gent surti mas­si­va­ment als car­rers i deses­ta­bi­lit­zar el Regne d’Espa­nya mit­jançant les acci­ons popu­lars mas­si­ves? O ha arri­bat el moment que de tot ple­gat se n’ocu­pin els par­tits? Aquesta és la reflexió de fons que nosal­tres fem. I cre­iem òbvi­a­ment en la pri­mera. Però aquesta pre­gunta se la fa tot­hom. És el debat de fons. Quina ha de ser la següent part del camí? Hem de tor­nar a casa o hem de sor­tir al car­rer més mas­si­va­ment. Nosal­tres escol­tem amb molta atenció el que sem­pre diu Jordi Cui­xart: no acon­se­gui­rem doble­gar la impo­sició de l’Estat sense deso­bediència civil pacífica mas­siva. Aquests dis­curs sem­bla que des de mol­tes for­ma­ci­ons polítiques ara mateix no es posa sobre la taula, però cre­iem que al pre­sen­tar-nos a les elec­ci­ons com a mínim aju­dem a fer-ho.
El Front Repu­blicà és com una mena de gra al cul d’ERC i d’En Comú Podem?
Fem molta por sobre­tot a ERC. Segu­ra­ment ERC i els comuns esta­rien molt més còmodes en aques­tes elec­ci­ons si nosal­tres no existíssim. D’alguna manera som una amenaça, i no tant pels escons que els podem treure, sinó pel que posem damunt la taula. L’altre dia sen­tia que ERC deia: ni xec en blanc ni línies ver­me­lles a la inves­ti­dura de Sánchez. I jo això no ho entenc. Què vol dir? Que ja veu­rem el que pas­sarà? Això s’ha d’expli­car abans de les elec­ci­ons, i no després. Molta gent ens pre­gunta si nosal­tres dona­rem suport a Pedro Sánchez. Doncs ho vull dei­xar ben clar. Només li dona­rem suport si com­pleix tres con­di­ci­ons: si reco­neix el dret a l’auto­de­ter­mi­nació; si els pre­sos polítics poden sor­tir de la presó i els exi­li­ats tor­nar de l’exili, i si hi ha polítiques soci­als de veri­tat.
El PSOE difícil­ment accep­tarà aques­tes con­di­ci­ons...
Ja ho sé, que no, però posem-los davant del mirall. Ens diran que no faran res i, a més, hi afe­gi­ran que si no se’ls dona suport vindrà Vox. I ales­ho­res els direm: si ve Vox serà perquè tu vols! Ets tu, Pedro Sánchez, qui ha de triar entre donar una solució democràtica a Cata­lu­nya o dei­xar que vin­gui Vox. Pre­fe­rei­xes que vin­gui Vox? Seràs tu, i no pas nosal­tres. Aquest xan­tatge ja l’estem veient. Podem i els comuns l’estan fent quan diuen que l’inde­pen­den­tisme faci­li­tarà l’arri­bada de Vox. O sigui, t’empre­so­nen, et bas­to­ne­gen i a més ets el cul­pa­ble que vin­gui Vox! Doncs ja s’ho poden con­fi­tar!
Hi ha pos­si­bi­li­tats d’arri­bar a acords en la con­fi­gu­ració d’una mino­ria de blo­queig al Congrés?
En la legis­la­tura pas­sada vam veure que els pres­su­pos­tos de Rajoy es van apro­var per un vot. Això vol dir que si nosal­tres obte­nim qua­tre escons és pro­ba­ble que puguem fer de mino­ria de blo­queig en el cas que Pedro Sánchez no accepti les con­di­ci­ons. I si no en tenim prou amb els nos­tres escons hau­rem de pre­gun­tar a ERC i a Junts per Cata­lu­nya si es volen plan­tar o no. Què farem si entre les tres for­ces tenim aquesta clau a la mà? Això ens ho hem de pre­gun­tar ara, i no pas el dia 29. Nosal­tres diem que ens hem de plan­tar, però no sabem què faran els altres.
Vostè, que és de verb reso­lu­tiu, ja hau­ria matat la puta i la Ramo­neta?
Jo creia que era ben morta, però a vega­des pen­ses: vigi­lem que no la res­sus­ci­tin! L’altre dia escol­tant Marta Pas­cal em pre­gun­tava: ho tenim clar o no ho tenim clar, tot ple­gat? Si la gent va posar el cos per fer un mur davant dels pio­lins, hem de fer un mur a Madrid i dir: senyors, això s’ha aca­bat!
En el mani­fest del Front Repu­blicà par­len de la cons­trucció d’una república cata­lana sense dila­ci­ons. No hi ha el risc de caure en allò que des de l’uni­o­nisme en diuen inde­pen­den­tisme màgic?
Jo mateix durant molt de temps vaig cri­ti­car l’estratègia dels 18 mesos, aquell període de temps en què tot que­da­ria resolt. No sé si en aquell moment era neces­sari dir-ho així. En tot cas quan nosal­tres par­lem de cons­truir la república sense dila­ci­ons volem dir sense parar de tre­ba­llar per cons­truir-la. I si costa més temps, costa més temps. El que no pot ser és dir que com que no es pot, ja ho farem d’aquí a vint anys. Això és dilació. És obvi que no pot ser fer-ho d’avui per demà, però tam­poc pot ser no fer res. Avui ja hauríem d’estar cons­truint el pro­per 1 d’octu­bre, hauríem d’estar orga­nit­zant-nos com a soci­e­tat per tor­nar a fer un embat a l’Estat.
Fer-ho ara, quan encara ens lle­pem les feri­des?
Abans, quan tenies mal en una cama et feien estar al llit unes quan­tes set­ma­nes, men­tre que ara ràpida­ment et posen a cami­nar perquè quan abans comen­ces a moure’t, abans et recu­pe­res. Això no vol dir que haguem d’anar a fer una marató, però avui mateix ja hauríem d’estar tre­ba­llant per cons­truir el poder que ens per­meti des­a­fiar l’Estat. Quan? Doncs a mesura que ho anem cons­truint mira­rem quina força tenim. El que nosal­tres denun­ciem d’aques­tes dila­ci­ons és aquest dis­curs que no ho vam poder fer i tal dia farà un any.
Però amb la repressió han escapçat el procés amb una estratègia clara: impe­dir que avanci...
Si han escapçat la pri­mera fila, ha de venir la segona. Tenim recan­vis als pobles, a les ciu­tats, als bar­ris. Hi ha 2,3 mili­ons de per­so­nes. La gent ha mos­trat molta més valen­tia de la que es veu ara mateix. Jo conec molta gent que té coses per­so­nals a per­dre, però també que té un sen­ti­ment de gran dig­ni­tat. En aquest país hi ha molts Jordi Cui­xart, mol­tes Carme For­ca­dell. Això és el que té de gran Cata­lu­nya. En tenim mol­tes i molts, però el que passa és que hi ha d’haver un pla per tirar enda­vant.
Vist com ha anat tot ple­gat, la via uni­la­te­ral no té molts ris­cos?
Quan a Tra­pero, al Suprem, li van pre­gun­tar per què no havia atu­rat el referèndum, va dir que quan hi ha dos o tres mili­ons de per­so­nes al car­rer, no ho pot atu­rar ningú. Si en volem dir via uni­la­te­ral, diguem-ho així. No és res màgic i, òbvi­a­ment, com­porta cos­tos. Anem-ho a pre­gun­tar als exi­li­ats o als que estan pre­sos. És clar que com­porta cos­tos, i si fem el que hem de fer tin­drem més pre­sos i més exi­li­ats. Perquè això va així. Totes les llui­tes que han des­a­fiat l’statu quo amb la deso­bediència civil han aca­bat quan ja és impos­si­ble posar més gent a la presó.
L’agost del 2017 vostè encara deia que no era inde­pen­den­tista. S’hi ha tor­nat pels cops de porra de l’1-O?
Quan vaig veure el que pas­sava l’1 d’octu­bre, alguna cosa a dins meu va dir que això no ho podia accep­tar de cap de les mane­res. Jo, fins i tot el 6 i el 7 de setem­bre, havia cri­ti­cat mol­tes coses de les que pas­sa­ven al Par­la­ment, però l’1 d’octu­bre ho va can­viar tot. Quan veus que a veïns teus, amics, fami­li­ars, com­panys de tre­ball... la força de l’Estat se’ls tira al damunt amb aque­lla bru­ta­li­tat per una acció pacífica, queda clar on has de ser. La reflexió política que sor­geix després d’haver vist això de l’1-O és que no hi ha cap més sor­tida que enfron­tar-nos amb aquest règim, fer tot el que cal­gui per tom­bar-lo i per acon­se­guir que el que hem de deci­dir ho deci­dim a Cata­lu­nya. Per això par­lem de República Cata­lana cent per cent sobi­rana: per fer el que es con­si­deri oportú. I si per acon­se­guir-ho cal la deso­bediència civil mas­siva, doncs deso­bediència civil mas­siva. Si algú creu que això que acabo de dir és ser inde­pen­den­tista, doncs dec ser inde­pen­den­tista.
Sem­bla que li costa dir-ho...
No és que em costi. Santi Vila i Marta Pas­cal són inde­pen­den­tis­tes? El que em costa és adme­tre eti­que­tes bui­des. Hi ha qui es posa eti­que­tes i després veus que res de res. El Front Repu­blicà som una força que con­si­dera que Cata­lu­nya i la seva gent tenen i han de tenir sem­pre la dar­rera paraula. Per damunt de Cata­lu­nya i dels cata­lans no hi ha ni rei, ni Estat, ni Cons­ti­tució. I si per acon­se­guir això cal enfron­tar-se i deso­beir el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, la poli­cia i qui faci falta, ho farem. A mi no em molesta que em diguin que soc inde­pen­den­tista. Jo tinc fotos amb este­la­des. M’és igual l’eti­queta. A mi el que m’interessa és el què. Si algun votant em pre­gunta: escolta, jo vull que Cata­lu­nya sigui un estat inde­pen­dent per pren­dre la decisió que con­si­deri opor­tuna; vull que hi hagi for­ces polítiques que des­afiïn i deso­be­ei­xin l’Estat espa­nyol i el Regne d’Espa­nya, jo li diré: el Front Repu­blicà és aquesta força.

De ‘Cafèambllet’ a la ruptura amb Podem

Nascut el 1976 a Bahía Blanca (Argentina) i resident a Catalunya des del 1992, Albano Dante Fachin va ser creador, amb Marta Sibina, de la revista Cafèambllet, que va generar polèmica per les seves denúncies sobre la sanitat pública catalana. A part de l’activitat periodística, Fachin va participar en el moviment 15-M, va col·laborar amb col·lectius en defensa de la sanitat pública i va ser impulsor de Procés Constituent. El 27-S del 2015 va obtenir l’acta de diputat al Parlament per Podem dins la coalició Catalunya Sí Que Es Pot, càrrec que va mantenir fins a l’octubre del 2017. Un any abans havia estat elegit secretari general de Podem Catalunya, però la seva defensa dels drets civils dels independentistes empresonats i exiliats el va enfrontar amb la direcció estatal de Podem i va dimitir el novembre del 2017. Finalment va crear, amb altres exmembres de Podem, el partit Som Alternativa.