El poble

La Vanguardia en català | 20/05/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


Curiosa definició, la que fan alguns de la paraula poble. En aquests temps de salvadors de l'ídem, eternament sobreactuats, el susdit poble és en boca de micròfons i de pancartes, i fins i tot quan es fan escraches a partits, en plena campanya electoral, es fan en nom del poble. Manipulat el concepte, alhora que monopolitzat, els gurus de la nova religió no són només la veu del poble, sinó que són el poble mateix, fusionat el salvador ila seva salvada ciutadania. Això sí, pel camí el poble ha deixat de serun cúmul bigarrat i heterodox de persones per ser una simple massa que va amb una sola veu i amb un sol peu. És el que té agafar l'altaveu i parlar en nom de la gent, que la gent desapareix per ser una simple consigna.

Aterrant, que és gerundi: això de Pablo i Colau, i això dels seus amics fent el numeret en els mítings dels seus opositors polítics...

En nom de qui ho fan? Perquè jo diria que, agradi poc o molt, els votants del PP també són poble i tenen tot el dret a votar el que els doni la gana. No per més cridar en un acte o per parlar en nom de la població es representa més la gent, la qual cosa em porta a la convicció que aquest ­tipus d'actes tenen més de propa­ganda que de representativitat, sobretot perpetrant-los en plena campanya. I, per descomptat, ho tenen tot de populisme.

Passa una cosa semblant amb el ­tema català, i ahir ho esmentava al meu article sobre els progres. Tots aquests no només parlen en nom del poble, sinó que diuen qui i com és el poble. I el susdit ha de ser pobre, una mica desnonat, un molt emigrant, millor si és obrer de fàbrica i sempre oprimit pel malèfic empresariat.

El pitjor d'aquesta simplicitat és que, plantejada en territori català, es queden pel camí la classe mitjana, els autònoms, les pimes i la resta de color d'un calidoscopi complex que no té res a veure amb la mirada antiga i paternalista d'aquests discursos populistes. Ho vaig comentar després de l'entrevista de Josep Cuní a Pablo Iglesias, el retrat de Catalunya -di­vidida entre una dreta pèrfida i un poble obrer sacrificat- s'assembla a la real com el mateix Pablo Iglesias a Rouco Varela. El curiós és que només accepten que el poble és poble quan l'ídem aixeca la pancarta correcta. Ergo, es manifesten contra el con­seller Boi Ruiz: són poble. ­Surten amilers de milers amb estelades: sónla burgesia catalanufa de sempre. I així anem multiplicant el despro­pòsit.

És cert que tots els partits utilitzen el nom del poble en va. El mateix Partit Popular parla en nom de Catalunya amb una desimboltura que no lliga amb el partit minoritari que té per aquestes terres. I qualsevol aixeca la bandera de tots per vendre el pastís propi. Però hi ha una diferència entre parlar del poble i ser el poble. I això últim és el que fan els salvapàtries quan volen salvar-nos de nosaltres mateixos.