Tornen les hostilitats

La Vanguardia en català | 20/06/2015 - 00:00h


Fernando Ónega


Ahir a la tarda els comentaris dels lectors de La Vanguardia a la declaració de Soraya Sáenz de Santamaría sobre la resposta del Govern al procés d'Artur Mas creixien a raó de més de cent per minut. Sóc seguidor d'aquestes reaccions i poques vegades n'havia vist tantes i tan ràpides: senyal que el cas no només interessa, sinó que aixeca passions i mobilitza l'opinió urgent de la ciutadania. He d'afegir una altra impressió personal: tampoc no havia vist tanta diversitat de tons quan aquests lectors es pronuncien sobre la independència. Fa un temps semblava que només escrivien sobiranistes. Ahir hi havia els més diversos criteris sobre la idea d'Espanya, sobre la unitat i sobre els riscos de la independència. Ja sé que no és un estudi sociològic rigorós, però descobreixo com a novetat que molts unionistes han perdut la por d'expressar-se.

Per això un primer missatge a Madrid seria: Espanya, no perdis tota l'esperança. El desenvolupament del procés serà molt dur. Sobre el 27 de setembre no hi ha res escrit, però no es pot descartar que la suma de Convergència o com es digui, ERC, la CUP i la monja Forcades doni una majoria suficient per dir que Catalunya vol volar sola. Si fos així, l'avís està llançat per Rajoy, que no ha canviat: pluja de recursos, frenades legals, Constitucional al màxim i tensió màxima amb mitjans informatius corejant l'autoritat. Quina seria la resposta social al Govern de l'Estat? Aquest seria el repte de debò, perquè podrien veure's els primers indicis d'insubmissió. Aquí hi ha el bidó de benzina i l'apocalipsi que albira Rajoy de fractura social i política, incertesa, fre a la recuperació, negació de la pluralitat catalana i riscos per a la convivència. Diguem-ho clarament: poder popular contra força de la legalitat.

Davant aquesta possibilitat, estic segur que el senyor Rajoy diu el que diu perquè és al seu guió de president, però no s'enganya: les eleccions del 27-S, per ser legítimes, no es poden convocar com a plebiscitàries. Però poden donar un resultat plebiscitari. I, si el donen, un Parlament independentista corre el risc de cometre delicte de sedició, però tindria legitimitat política per reclamar el que el poble demana elegint determinats partits i candidats. No hi ha arguments democràtics per discutir-ho per clara que sigui la llei. Aquest és l'autèntic desafiament.

Però pot passar que la victòria no sigui tan evident. Pot passar que el Parlament resultant sigui un regne de minifundis capitanejats per Forcades, convertida en la Colau de la Generalitat. I pot passar una altra cosa: que Unió, liderada per Josep Antoni Duran Lleida, per Ramon Espadaler o per Joana Ortega aconsegueixi estructurar el catalanisme no independentista, que existeix, és nombrós i està sent clamorosament ignorat pel president de tots els catalans, que és el senyor Mas. Per molts comença a ser una opció realista, perquè és la que millor inclou el pluralisme català. Desitjable perquè és la que opta pel diàleg. I, si m'ho permeteu, necessària, per la voluntat d'integració.

Retalls

Felip VI . Si el 2014 li haguessin dit que tancaria el primer any amb l'acceptació social que revelen les enquestes, el respecte que confessen els polítics i el prestigi que se li reconeix, no ho hauria cregut. I un servidor, tampoc.

Eleccions. No hi ha ésser humà capaç d'arrencar a Mariano Rajoy ni als seus portaveus quina serà la data de les properes eleccions generals. Només té una explicació: es decidirà segons l'evolució de l'ocupació temporal. Els aturats no voten el poder.

Nova moral. No menyspreem els nomenaments de càrrecs municipals més comentats. Els seus fets i biografies escandalitzen la societat més tradicional. Per a una part de l'altra societat són el referent dels seus valors ideològics.

Extrems. Senyor Rajoy, no confiï tant en el seu discurs contra extremistes. Si aquests alcaldes i alcaldesses resolen problemes, aturen desnonaments, obren menjadors escolars als necessitats i destinen fons a nens desnodrits, el ciutadà no els veurà com a populistes. Els veurà com a solució.

Programes. Els pactes fan miracles. El més fastuós, que els signants descobreixen al final que tenen un programa semblant, sens dubte compatible i assumible per les dues parts. Per què es barallen en campanya, doncs?

Suggeriments. El millor del rigor polític d'aquestes dates ha estat això de Manuela Carmena que el seu programa electoral era un conjunt de suggeriments. I no seus.