La veritat política, en perill

 20/06/2016 01:18

L’afirmació, fulminant, arriba cap al final de la sèrie House of cards. Claire Underwood, una mena de Lady Macbeth contemporània, confessa al seu marit Francis, president dels Estats Units, en plena campanya electoral per a la reelecció: “Fa molt de temps que mentim”. Ell, somrient, li replica, amb la seguretat del que sembla inapel·lable: “Imagina’t què pensarien els nostres votants si els diguéssim la veritat!”. És difícil no pensar en aquesta rèplica, cruel, però lúcida, mentre travessem l’equador de la campanya electoral.

Ja se sap que invocar en plena campanya “la veritat”, o termes epistemològicament anàlegs, és, com a mínim, impertinent. I, segurament, a més, innecessari, perquè els electors ja saben, i de sobres, que, en campanya, ningú que s’hi presenti diu el que pensa, ni per descomptat el que vol fer, sinó, més aviat, el que pot mobilitzar els seus propis votants i aquells que encara no tenen les coses clares respecte al seu vot (“indecisos”, sembla que els anomenen els especialistes). Però hi ha casos en què la veritat no només no hi és convidada, i s’esquiva hàbilment, per ­crear un àmbit d’indefinició generalitzat pel que fa a les polítiques concretes, sinó que, directament, el que es vol fer passar per veritat és, obertament, una impostura.

Prengui’s, com a exemple i paradigma el debat televisiu a quatre autoritzat per la Junta Electoral Central, símptoma evident de la nul·la qualitat democràtica del sistema polític espanyol, que exclou la diversitat intrínseca del cos electoral d’una manera que, des de la beatificada transició, ningú s’hauria atrevit a fer i que construeix la realitat que es vol imposar al preu de tornar invisibles les anomalies molestes, basques i catalanes, des d’una perspectiva jacobina, inèdita per la seva franquesa, compartida pels quatre partits representats.

()

En qualsevol sistema madur, no hi hauria candidat que hagués acceptat participar en un debat com aquest, basat en l’exclusió i la negació d’una realitat plural i diversa a la qual ni franquistes com Suárez o Fraga Iribarne s’hi van poder negar en altres moments. A partir d’aquesta “veritat” que presentava una diversitat política completament artificial, quina altra veritat es podia esperar?

Va ser en aquest context on el president en funcions des de fa mesos del Govern espanyol va tenir el cinisme d’afirmar que “avui Espanya és el país de la Unió Europea que més creix”, sense que ningú no el desmentís, ni li recordés que el creixement no es pot mesurar, només, en termes macroeconòmics o que l’únic que lidera Espanya a la UE són els rànquings d’atur, de desigualtat, de pobresa infantil i d’abandonament escolar.

És curiós que, mentre es produïa aquest simulacre, començava a Barcelona el V Congrés del Tercer Sector Social a Catalunya, que agrupa més de tres mil entitats, gairebé tres-cents cinquanta mil volun­taris i més de mig milió de socis col·laboradors. Un autèntic exèrcit de militants sense armes, en favor d’un món més just i igualitari, que, conscients del deterio­rament del sistema de benestar, protecció social i garantia de drets al nostre país, han assumit la responsabilitat individual inexcusable de posar-se al servei de l’esmena de situacions concretes de pre­carietat, vulnerabilitat, indefensió i ex­clusió. Sense esperar unes institucions per a les quals totes aquestes qüestions i problemes importen més aviat poc, per no dir gens, si ho hem de mesurar pel temps que hi van dedicar els quatre privilegiats de la caricatura televisiva, aquesta ­multitud de gent altruista i generosa estan entregant el seu temps i la seva energia a la veritat quotidiana de la realitat social que interpel·la des d’una autèntica ­emergència.

És gent que sap que a Catalunya hi ha un milió nou-centes mil persones en risc de pobresa o exclusió social, un 26% de la població; i que, a l’Estat espanyol, les ­dades són de tretze milions i mig de persones, el 29% del total. I que saben que la situació actual, si no s’hi posa remei, presagia una desigualtat encara més profunda i dura, una situació encara més precària i desigual, més generadora d’exclusió. I que saben, sobretot, que la major part de les situacions de desigualtat no són naturals, sinó que són el resultat provocat per un sistema econòmic que exclou i penalitza qualsevol posició de vulnerabilitat, començant per la pèrdua del lloc de treball i la pèrdua d’habitatge.

Conscients que el discurs emfàtic al voltant de la competitivitat no ha servit per crear societats més equitatives, sinó que, augmentant la productivitat, no ha produït més riquesa distributiva, sinó més desigualtat, l’increment de l’exclusió i l’augment escandalós dels sectors més vulnerables, s’han posat a corregir certs dèficits socials que les institucions de l’Estat ignoren. No actuen des de la caritat, sinó amb ambició de justícia. No fan bandera de la compassió, sinó de la responsabilitat. I, per sobre de qualsevol altra cosa, desemmascaren el simulacre. Parlen i actuen “de veritat”. Et tout le reste est littérature...