ARTICLES
20 juliol 2015 2.00 h

ARA TORNO

La mecànica de la vida

PEP RIERA

Tot això del procés ens ha mantingut tan tensos durant tants mesos que segurament no ens ha deixat gaudir de determinats plaers d'una manera més relaxada i expansiva. Parlo per mi, si més no. Aquesta setmana passada es va resoldre finalment la processó de la llista. I s'ha fet de la manera més lògica i natural: anant-hi amb els millors de tots els àmbits, sense exclusions absurdes.

La qüestió és que m'he quedat tan tranquil i relaxat que vaig decidir anar al cine. Necessitava una celebració, i de les íntimes i individuals per mi no n'hi ha cap altra com escapar-me al cine. Ja fa molt temps que vaig descobrir que, tant o més que el cinema, el que m'agrada és anar al cine. Allà, en la foscor, sempre és possible que passi alguna cosa, que algun glop de vida passi de la pantalla a dins l'ànima. I sí, divendres va passar, em va passar. L'última pel·lícula animada de Pixar, Inside out, és pura vida. És literalment això: un viatge a l'interior de l'ésser humà. Un viatge complet per les nostres emocions. Les de veritat. No les que estem acostumats que el cinema ens mostri forçades, subratllades, exagerades: falses. Emoció pura. Pura vida.
Alegre i trista, amarga i tendra, plena de pors i d'il·lusions. El sentit real de la vida a través de l'explicació literal de la mecànica de les emocions.

Avui dia que no volem acceptar estar tristos, que ens paralitza qualsevol dificultat, que no tolerem ni el més mínim fracàs, que ens turmenten els complexos, Inside out ens parla d'acceptar la tristesa com a part essencial de la vida, que les contrarietats formen part de la vida de la mateixa manera que les coses positives. I ho fa amb mà artística i sensibilitat humanística. L'última pel·lícula de Pixar toca molt endins, com ja ho feien Up o Wall-e. O més encara.

Formalment i conceptualment, segurament no hi pot haver dues pel·lícules tan diferents com Inside out i La grande bellezza. Però al mateix temps no poden ser més semblants en profunditat i emoció. Els haig de confessar que últimament no només estava una mica barallat amb la realitat, i que la solució de la llista pel 27-S m'hi ha reconciliat. També fa uns anys que estic una mica barallat amb el cinema. Amb aquest cinema que copia videojocs, que repeteix pel·lícules ja fetes amb exhibicionisme tècnic, que aplica guions sortits d'un motlle artificial. Però que he deixat d'estar-ho gràcies a joies com La grande bellezza i Inside out, que ja han fet que l'any passat i aquest hagin valgut la pena. Que la vida valgui la pena.