POLÍTICA
NEBOT DE LA CONSELLERA DOLORS BASSA - 20 juliol 2018 2.00 h

OPINIÓ

 

ISARN VINYES BASSA

Una situació inhumana

ISARN VINYES BASSA - NEBOT DE LA CONSELLERA DOLORS BASSA

És una situació inhumana, la que estem vivint actualment. Una presó és una presó, a Alcalá Meco o a Figueres. Ara fa quatre anys es va inaugurar el centre penitenciari del Puig de les Basses. No hi vaig parar gaire atenció, només veia una presó com les altres, però a tocar de casa. No obstant això, des del 4 de juliol passat ja no veig només una presó. Veig una mare de dos fills torroellencs, filla d’una mare exemplar, germana d’una seva amiga íntima i tia d’un estudiant d’Erasmus. Sí, estic parlant de la Dolors Bassa.

Aquell 4 de juliol estàvem esperant la seva arribada. Eren les tres de la tarda i la rotonda estava plena de gom a gom.

Una hora més tard, veiem els Mossos i tot darrere la GC. La Dolors va reconèixer aquella carretera. La feia molt sovint per venir-nos a veure a Llers. Va ser un acte simultani. A tots tres se’ns va trencar el cor. A mi, a la meva mare i a la mateixa Dolors. Haver de fer aquella carretera i agafar la segona sortida en direcció al centre penitenciari va ser una situació molt estranya.

Ara cada vegada que pujo cap a casa he de passar per aquella maleïda rotonda. Aixeco el cap i li dic “Hola”. Ella no em sent, però no me’n canso, ni em cansaré de fer-ho fins que ella sigui a Torroella de Montgrí.

Diumenge dia 15 de juliol teníem dinar familiar a Llers. Pujant torno a pensar en ella. Era el dia.

Per fi l’anava a veure. Tenir la tia a 2 quilòmetres de casa i veure-la a través d’un vidre transparent durant 30 minuts és una gran injustícia. Quin moment més tendre, quan ens va veure darrere d’aquell cristall, a mi i als seus dos fills, en Pau i en Bep. Van ser 30 minuts que semblaven 10. Hi havia moments de silenci que aprofitàvem per mirar-nos als ulls. Rialles i secrets. Moments tristos, però vam intentar explicar coses positives.

Sents una veu en off d’un funcionari que diu: “Últims 5 minuts de locutori.” Ens aixequem. No tenim temps d’acabar la frase que es talla la comunicació. Ens hem de dir adeu a través del vidre mentre les nostres mans queden enclastades i marcades al cristall transparent. Un cristall ple d’amor. Amb gestos ens diu que vagi bé el dinar familiar.

Aquell diumenge va ser el meu primer vidre. Una sensació molt forta. Vaig anar a Madrid a un vis-a-vis, però el vidre té molt més impacte. Se’t glaça la boca en sortir. Estàs callat durant la resta del trajecte. Sortint del pàrquing i baixant del centre penitenciari trobes llaços i escrits a la carretera amb els noms de Dolors i Carme que reclamen la seva llibertat.

Estan a casa, però no a la que els pertoca. La Dolors no hi pinta res, a Figueres, ella és de Torroella de Montgrí. No les oblideu, s’hi han deixat la llibertat, estem parlant d’una presó preventiva a 2 quilòmetres de casa la seva germana i íntima amiga, els hi devem això i molt més.

No les volem a prop de casa, les volem a casa. A Torroella de Montgrí, hi viu la Dolors Bassa amb la seva mare que, amb 87 anys que té, no entén per què li ha de passar això a una de les seves filles.

No les oblidem ara. Escriviu-los. Ni oblit ni perdó!