Les majories i el 27-S

La Vanguardia en català | 20/09/2015 - 00:00h


José Antonio Zarzalejos


Malgrat que constitueix una contradicció en els seus termes, el president de la Generalitat ha aconseguit que tots assumeixin el caràcter plebiscitari de les eleccions de diumenge vinent. Fins i tot Rajoy ha entrat en la dinàmica del sí i el no a la independència i no hi ha candidat que no en parli sense cap menció a altres temes d'interès ciutadà encara que el CIS continua constatant que el que més preocupa els catalans és l'atur i els ­problemes econòmics. Dit això, per què trampeja Artur Mas?, per què no ­assumeix amb totes les conseqüències aquest caràcter plebiscitari del 27-S i ­estableix la línia de l'èxit o del fracàs en la majoria absoluta de vots populars en comptes de la d'escons? Potser perquè sap que perdria l'envit com acrediten totes les enquestes, fins i tot sumant a Junts pel Sí -que és molt sumar- els vots de la llista de la CUP que, malgrat el seu radi­calisme, es fixarà en els sufragis i ha anunciat que no investirà Artur Mas.

Dic que el president de la Generalitat trampeja. Efectivament: el cost de cada diputat és molt dispar segons quina circumscripció. A Barcelona és de 48.000 sufragis; a Tarragona i Girona, de 30.000 i a Lleida, de 20.000. És evident la infrarepresentació de Bar­celona, que és la província amb menys penetració independentista. Mas està jugant amb un avantatgisme que deslegitima els seus passos posteriors si són els que es pretenen en el seu full de ruta i una raonable negociació. És veritat que Espanya registra en la seva història un exemple d'eleccions plebiscitàries: les municipals del 12 d'abril del 1931 que van posar fi al règim de la Res­tauració i van portar la II República. S'elegien 80.000 edils. Més de 40.000 electes van ser d'adscripció monàr­quica; poc més de 36.000, republicana, però 41 de les capitals de províncies van votar per les candidatures rup­turistes i hi va haver una majoria de vot popular republicà. Aquells comicis es van assemblar bastant a un plebiscit.

El més greu, malgrat tot, és la incoherència d'Artur Mas. Tinc davant meu, mentre redacto aquestes línies, la pàgina 16 del diari El País del 25 de setembre del 2010. Ha plogut molt, sens dubte, però no tant perquè al president de la Generalitat se li hagi pogut oblidar. El titular a quatre columnes i posat entre cometes era del següent tenor literal: "Al dret a decidir hi haurien de donar suport més del 60% dels catalans". En el cos de l'entrevista, el president és encara més explícit: "El futur de Catalunya per anar bé, perquè sigui un futur clar, hauria d'anar a majories superiors a un 60%". L'hemeroteca juga aquestes males passades -o bones, depèn de com es miri- que retraten els polítics i les seves incoherències. Perquè si Artur Mas estimava fa cinc anys que perquè Catalunya tingués un futur clar eren necessàries majories "superiors al 60%", què és el que ha canviat perquè ara no estiguin indicades aquestes majories com llavors?

S'adduirà que el 27-S no és un referèndum. És cert. Un referèndum és un plebiscit, un sí o un no. I com que ho és, per què Junts pel Sí ho assumeix com a tal però ho interpreta en els seus resultats com unes eleccions ordinàries? El plantejament està mancat de lògica i, en cas de mantenir-se com sembla, afectarà molt seriosament la legitimitat -concepte enllaçat amb la legalitat però que el supera- de la política catalana pròxima si les llistes independentistes obtenen una victòria per majoria absoluta d'escons però no en vot popular. Els líders secessionistes tenen ben clar que aquest és el punt feble, entre altres, del seu plantejament del 27-S, tan feble com van subratllar davant Mas, Romeva i Junqueras els corresponsals estrangers acreditats a Espanya.

El 27-S, en cas de donar als independentistes els resultats que volen en ­escons i no en vots, serà internacionalment ineficaç, com ho serà la segona falla del seu plantejament que és la permanència a la Unió Europea per al cas -una hipòtesi molt llunyana- d'una possible independència declarada unilateralment. Tots dos aspectes del plantejament independentista condi­cionen tot el procés d'una manera pràcticament absoluta, amb independència de les mesures que l'Estat, a través de l'Estat, del Tribunal Constitucional o la justícia ordinària, puguin adoptar.

Per aquesta raó, si la negociació que s'hauria d'encetar després dels comicis queda avortada per recíproques tos­suderies, o no prospera en uns termes ponderats i lleials, no maximalistes, hauríem d'anar a una llei de Claredat a la canadenca interpretada aquesta com ho va fer Rafael Jorba en aquest diari ("A la canadenca" de 15/X/2014): ­autorització de l'Estat, pregunta clara, participació determinada sobre cens i majoria reforçada. Per exemple, d'aquest 60% al qual fa cinc anys s'abonava Artur Mas.