Física nuclear i política

20/10/2017 00:45

Comencem per coses bàsiques: vivim en una democràcia d’opinió pública, amb permís de l’autoritat, com dirien els cronistes taurins; sobretot en aquests temps que ens han tocat. Els països més desenvolupats acos­tumen a ser democràcies basades en la separació de poders, el respecte als drets humans i la llibertat de premsa. Coses elementals, com dèiem. Però cal recordar-les. No hi ha democràcia sense opinió, la qual cosa vol dir que tothom pot dir-hi la seva. Expressem-ho amb un tuit: si no pots opinar, no és democràcia. Per tant, a efectes polítics, tothom té dret a dir què pensa. I tothom té dret –atenció– a no ser ­atacat, ni multat, ni detingut per ­fer-ho. I aquest tothom no fa distincions professionals, gremials, de sexe, d’edat, de classe social, d’origen o de religió. Un entrenador de futbol també pot parlar de política.

La majoria de gent comparteix el que he resumit fins aquí. Perquè són fonaments de la vida civilitzada. Al­gunes persones, però, sembla que ­tenen dubtes sobre aquestes nocions. El ministre d’Educació, Cultura i Esports i portaveu del Govern espanyol, a qui no ha agradat que Pep Guardiola hagi dedicat la victòria del Manchester City contra el Nàpols a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, veu les coses d’una altra manera. Méndez de Vigo ho explica així: “Evidentment crec que l’opinió d’un esportista, en general de qualsevol, quan parla d’altres coses que no és allò del que sap o fa bé és com la que tinc jo quan parlo de fí­sica nuclear, que no en sé ni una paraula”. La comparació és improcedent i e­rrònia.

El saber tècnic i específic de qualsevol persona és un tipus de coneixement que no té res a veure amb les opinions polítiques generals, per bé que tota decisió política seriosa no pot prescindir de l’anàlisi d’informació experta sobre tal o tal assumpte. Amb tot, i com està explicat perfectament per Weber o per Arendt, els debats polítics no es produeixen sota les regles del debat acadèmic, per la senzilla raó que no són assumptes teòrics en mans de savis, sinó realitats contingents ­sotmeses a la controvèrsia inherent a la lluita pels interessos i els valors. Les opinions de qualsevol individu sobre assumptes relacionats amb el bé comú responen a posicionaments d’ordre moral i pràctic, i no a criteris de caràcter tècnic. Una altra cosa –molt diferent– és que hi hagi argumentacions polítiques més ben construïdes que d’altres, com hi ha líders més o menys convincents.

Ser polític professional des de jove no col·loca el ministre en una posició de superioritat, perquè la política és –per definició– cosa de tothom. Les opinions de Méndez de Vigo i de Guardiola sobre què és millor per a Catalunya i Espanya tenen idèntica ­legitimitat, encara que el primer té –sens dubte– molta més responsabi­litat quan obre la boca, per raó del seu càrrec. Res més.