Tot esperant Rajoy

20/10/2017 00:43

Si Puigdemont i Junqueras fossin l’Estragó i en Vladímir de l’obra de Beckett, Rajoy hauria de ser Godot, la visita del qual s’espera durant tota la representació. El més absurd és que ningú no sap per què no es presenta Godot, ni de quin assumpte vol tractar, però la vida ­continua, tot esperant l’home que no arriba mai.

També, tot esperant Rajoy, hem anat fent via durant anys de tsunami anunciat, encara que, en aquest cas, ni la vida ha patit l’ensopiment que descriu Beckett ni s’ha resumit l’absurd de l’existència humana. Però sí que ha descrit l’absurd d’un president que s’ha negat a resoldre per la via de la política el que només es pot resoldre per la via de la política. Temps hi haurà per analitzar l’impacte del xoc, les destrosses que deixarà a banda i banda i, sens dubte, la muntanya d’errors que s’hauran acumulat abans d’arribar-hi. Però una cosa està escrita a foc en la retina d’una immensa majoria de catalans: Rajoy ha tingut milers d’oportunitats per calmar les aigües, construir ponts i donar joc a la paraula. Se l’ha esperat durant tots aquests anys, i mai no s’ha presentat al terri­tori del diàleg. Al contrari, tant ell com el seu partit fa dècades que atien el malestar català, allò que Montilla, ja fa mil anys, en deia la “desafecció”. Quants símptomes, quantes alertes, quantes possibilitats ha ignorat, negat i menystingut, qui ara s’alça amb el ceptre del poder i amenaça amb l’Harmagedon? És d’una hipocresia supina que s’acusi els catalans de fer ultimàtums quan hem estat anys i panys intentant totes les vies possibles de diàleg, des de la reforma estatutària fins als intents de pacte tributari, els famosos 23 temes pendents que Artur Mas va presentar a Rajoy, la petició de consulta no vinculant i, finalment, el referèndum. Rajoy i el PP, amb Ciutadans burxant-los l’orella, han arraconat Catalunya fins al córner, amb la idea de tenir-la contra la paret per tal de dominar-la. No crec que haguessin calculat la dimensió ingent del conflicte, ni les conseqüències que comportaria aquesta ­estratègia de menyspreu permanent, però estic convençuda que era exactament el que volien: negar la via política per tal de poder exercir la repressió. I pel camí, carregar-se l’autonomia, amb la qual sempre s’han sentit incòmodes.

Emperò, potser la qüestió no ha ­estat l’espera eterna d’un Rajoy que no arriba, sinó l’absència d’un Pedro Sánchez molt anunciat i sempre fallit. Res del que està passant i passarà s’hagués pogut fer sense l’aquiescència i el suport del socialisme espanyol, que ha tingut a les mans la possibilitat de plantar-se davant l’estratègia frontista del PP, i possibilitar un territori de ­diàleg, i no ho ha fet. Sánchez va ­semblar la merla blanca de la política espa­nyola i ha acabat sent el comparsa del Partit Popular en el conflicte més important que té Espanya. Ara ja s’han llançat els daus i la partida és un ­desastre.