OPINIÓ
ECONOMISTA - 20 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Forçar el referèndum

CARLES SUÀREZ - ECONOMISTA
“Espe­rar què? El judici? Les sentències? El recurs als tri­bu­nals euro­peus? Espe­rar suposa matar el man­dat de l’1 d’octu­bre

Una de les lliçons posi­ti­ves de la der­rota d’octu­bre és la soci­a­lit­zació de l’evidència que una pro­cla­mació d’inde­pendència no equi­val a la inde­pendència real. Els dar­rers anys s’ha sobre­va­lo­rat el rol de la DUI en detri­ment de la tran­sició entre la pro­cla­mació i la inde­pendència real (sols ocupa una pàgina del Lli­bre Blanc del CATN), tot i ser la fase més crítica d’un procés d’alli­be­ra­ment naci­o­nal. La inde­pendència és real quan la Dele­gació del Govern espa­nyol es con­ver­teix en ambai­xada, quan les for­ces mili­tars i poli­ci­als espa­nyo­les aban­do­nen el ter­ri­tori, quan la Gene­ra­li­tat esdevé l’única auto­ri­tat jurídica i fis­cal, i quan s’ocupa un seient a l’ONU i la UE. Degut al fet que no exis­tei­xen padrins pode­ro­sos ni mas­ses ni mos­sos que desa­llot­gin la Ver­neda, la inde­pendència real només s’acon­se­guirà amb el con­curs d’Espa­nya, via un referèndum vin­cu­lant. La prin­ci­pal divisió de l’inde­pen­den­tisme avui, entre les cúpules i les bases, és en com forçar el referèndum.

Per les cúpules d’ERC i PDe­CAT/JxCat/LaCrida, la via és la nego­ci­ació. L’espe­rança és que la des­tensió eviti noves ona­des repres­si­ves i miti­gui les exis­tents, i, la teo­ria segueix, que l’esta­bi­li­tat per­meti una acció de govern que faci eixam­plar l’inde­pen­den­tisme i acon­se­guir, en algun moment inde­ter­mi­nat, una majo­ria tan ina­pel·lable que Espa­nya accep­tarà el referèndum. La repressió ha acon­se­guit sot­me­tre el procés sobi­ra­nista a la defensa judi­cial i que les cúpules renunciïn a la inde­pendència inde­fi­ni­da­ment. Això explica que la par­ti­tocràcia rene­gui de les ses­si­ons par­la­mentàries del 6 i 7 de setem­bre, del man­dat elec­to­ral de l’1-O, de la decla­ració del 27, i les ces­si­ons ins­ti­tu­ci­o­nals des del 21-D: les no inves­ti­du­res, les no res­ti­tu­ci­ons o les sus­pen­si­ons de sou i de dele­gació de vot.

En canvi, per les bases sobi­ra­nis­tes, l’ANC, els CDR, D’s i la CUP, Espa­nya mai accep­tarà un referèndum de forma voluntària per molta majo­ria que hi hagi; tota nego­ci­ació només ser­virà per blan­que­jar el règim del 78; i cap acció de govern dins els límits autonòmics farà eixam­plar l’inde­pen­den­tisme. Aquesta posició es nodreix de l’anàlisi històrica. Espa­nya mai ha accep­tat un procés d’inde­pendència de forma voluntària. Alhora, els anys 90 i 2000 mos­tren com una gestió auto­no­mista que con­si­dera la secessió irre­a­lit­za­ble i difu­mi­nada en el temps, no eixam­pla sinó que mar­gina la base sobi­ra­nista. En canvi, del 2009 ençà, s’ha demos­trat que el sobi­ra­nisme aug­menta quan es con­si­dera una solució (I) tan­gi­ble a curt ter­mini i (II) que suposa una millora mate­rial. Car les con­di­ci­ons objec­ti­ves aug­men­ten en cicles econòmics depres­sius (quan més s’evi­den­cia la ine­ficiència soci­o­e­conòmica de for­mar part d’Espa­nya) és clau tal apro­fi­tar les fines­tres d’opor­tu­ni­tat.

Si bé les con­di­ci­ons són menys favo­ra­bles que fa un any, segueix sent pre­fe­ri­ble avançar que espe­rar, i seguei­xen exis­tint meca­nis­mes per forçar el referèndum. D’una banda, com defen­sava Jun­que­ras el 2013, amb una mobi­lit­zació per­ma­nent que para­litzi l’eco­no­mia i incen­tivi la inter­venció exte­rior, sobre­tot dels països cre­di­tors; i alhora cre­ant un punt neuràlgic d’agi­tació i d’atracció mediàtica mun­dial, un Tah­rir català. I de l’altra, amb un xoc ins­ti­tu­ci­o­nal que assu­meixi la pro­cla­mació i la defensa de la República, accep­tant un període de dua­li­tat de poders, a l’inte­rior pel con­trol del ter­ri­tori i la subs­ti­tució jurídica del R-78, i a l’exte­rior pels reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals via la con­fron­tació diplomàtica. Només la reei­xida com­bi­nació dels dos fronts pot miti­gar la inhe­rent soli­da­ri­tat interes­ta­tal i acon­se­guir una inter­venció exte­rior que forci Espa­nya accep­tar un referèndum.

Posar ara Espa­nya con­tra les cor­des obli­ga­ria el PSOE a actuar tan repres­si­va­ment com el PP i visu­a­lit­za­ria arreu la ine­xistència d’una solució interna. A més, espe­rar què? El judici? Les sentències? El recurs als tri­bu­nals euro­peus? Espe­rar suposa matar el man­dat de l’1 d’octu­bre i tan­car defi­ni­ti­va­ment la fines­tra d’opor­tu­ni­tat. En lloc d’enro­car-se con­tra ini­ci­a­ti­ves demo­cra­tit­za­do­res com les primàries, la vella política no hau­ria d’obli­dar que els par­tits només són útils si ens apro­pen als objec­tius en la vida real, en la gene­ració actual. I si no poden com­plir, com van pro­me­tre, el man­dat de l’1-O i del 21-D: elec­ci­ons i reno­vació del lide­ratge i del man­dat. Una altra lliçó posi­tiva de la der­rota d’octu­bre és que l’apo­de­ra­ment de les bases va ser tan explo­siu que aquesta vegada no serà fàcil de sot­me­tre als des­pat­xos. I les bases tenen clar que l’objec­tiu de l’inde­pen­den­tisme és la inde­pendència.