OPINIÓ
LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA - 20 desembre 2017 2.00 h

TRIBUNA

Un lloc de trobada

JORDI FONT - LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA
“Ens calen vivències compartides. Vivències que soldin el denominador comú de la ciutadania en la seva pluralitat, que facin nació dia a dia

Em demanen un article per al dia de reflexió, que no sigui de part. Un article més aviat per a l’endemà del 21-D. Que eviti els relats simplificats que ens etzibem en les campanyes electorals. Aquest cop, des de molt abans de la campanya electoral, en el decurs d’una espiral polaritzadora que ve de lluny. L’altre dia, Jordi Amat, en la presentació del seu llibre La confabulació dels irresponsables, ho deia: tot sembla reduir-se a una mútua impugnació permanent, absoluta, sense matisos. Petit gran llibre, el de Jordi Amat, enmig de l’excepcional florida d’obres amb què ens obsequia d’un temps ençà. Amat afirma que només l’aproximació irreductible a la realitat pot salvar-nos. En sortir, uns quants coincidíem: llibre sense concessions, però alhora lloc potencial de trobada per a tots aquells que, des de posicions contraposades, estiguin disposats a fer un balanç honest i reparador. Siguin quins siguin els resultats electorals, aquesta és una tasca inexcusable, per a la qual tothom hauria de disposar-se, almenys tothom que s’estimi Catalunya.

Perquè Catalunya, com tota nació, abans que res, és el consens bàsic de la seva ciutadania. No tan sols, certament: també és història, memòria, cultura, llengua, identitat, voluntat d’autogovern... Però tot això fineix quan caduca el mínim consens ciutadà imprescindible, quan no hi ha projecte compartit, identificador del conjunt, suma integradora.

Altres nacions han existit i han desaparegut quan han deixat d’interessar al conjunt de la seva ciutadania, quan han deixat de ser causa comuna. Les nacions, com la sardana, es fan i es desfan. Poden llanguir a poc a poc, discretament, com una flor que es panseix. O poden sucumbir a la fractura comunitària, a la confrontació identitària. És una qüestió que cap patriota català no hauria de perdre de vista. Durant el segle XX, ens n’hem sortit, no sense greus inconvenients. El catalanisme de la resistència antifranquista i de la transició democràtica, fins no fa gaire, va prendre des d’accents molt diversos, va conjugar molts orígens i sensibilitats. D’aquí la seva força, d’aquí les fites guanyades. No podem oblidar-ho ara. Fóra una irresponsabilitat. No podem fallar a tantes lleialtats humanes acumulades. No podem fer licantropia i devorar –ignorar, excloure dels consens nacional bàsic– la meitat de la ciutadania catalana. No podem alienar el catalanisme de la meitat del país.

La Catalunya dels darrers anys ha enregistrat, entre la seva ciutadania, dues vivències no coincidents i, segons com, contraposades, referides a la concepció bàsica del país. I aquest no és un bon senyal. Perquè les vivències, fetes d’emoció, marquen les persones. El món de la pedagogia ho sap bé: res no és tan efectiu per aprendre, per assimilar coneixement, com la vivència d’un experiment, l’emoció d’una troballa, l’olor i el tacte d’una flor, el batec d’un animaló entre les mans, la “invenció” d’un càlcul que permet assolir un objectiu cobejat...

Ens calen vivències compartides. Vivències que soldin el denominador comú de la ciutadania en la seva pluralitat, que facin nació dia a dia, que integrin els qui només se senten catalans i els qui també se senten espanyols. Són els polítics electes els que contrauen la màxima responsabilitat al respecte, encara que no tan sols, també tothom que té algun paper públic, alguna projecció ciutadana. Aquest és el més gran repte que tenim com a nació per a l’endemà del 21-D. O donem tots la talla o estarem engegant Catalunya pendent avall. Ens cal, ens urgeix, un lloc de trobada.