OPINIÓ
PROFESSOR DEL DEPARTAMENT DE CIÈNCIES SOCIALS D’ESADE - 20 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

A la gent d’ordre

DAVID MURILLO - PROFESSOR DEL DEPARTAMENT DE CIÈNCIES SOCIALS D’ESADE

La bona con­ducta no garan­teix l’apro­vat, deien a l’escola. La pro­testa, en el seu nivell més bàsic, ser­veix per donar a conèixer una situ­ació d’injustícia i cri­dar a cor­re­gir-la. Tro­bem la pro­testa pública dar­rere els orígens de la il·lus­tració fran­cesa, de les revo­lu­ci­ons libe­rals del segle XIX, de l’estat del benes­tar euro­peu i de la mala­gua­nyada Cons­ti­tució del 78. Sense pro­testa, ni hi ha rege­ne­ració ni hi ha progrés social.

La història, tan­ma­teix, també ens diu que quan una soci­e­tat es deses­ta­bi­litza la gent d’ordre ten­deix a ali­near-se natu­ral­ment amb els qui volen man­te­nir el sis­tema. Tot és qüestió d’aug­men­tar el volum de la por. Ja ho vam veure als anys trenta. Eren temps en què Churc­hill aplau­dia Mus­so­lini i les elits britàniques cele­bra­ven l’ímpetu del nazisme per davant de l’apa­rent­ment més temi­ble comu­nisme. Avui dia el voca­bu­lari ha can­viat però la cosa és la mateixa. En temps ano­me­nats “popu­lis­tes”, la pola­rit­zació avança per dues vies: per l’esquerra i per la dreta. Els pri­mers ata­quen les desi­gual­tats econòmiques i polítiques deri­va­des d’un ordre que es per­cep com a injust i que expan­deix les desi­gual­tats. Dema­nen que s’escolti la gent i recla­men avançar cap a una democràcia real (ja). Els segons donen per fet que el món és injust per natu­ra­lesa, que les rela­ci­ons econòmiques són les que són, i diri­gei­xen les seves ànsies de sobi­ra­nia cap a la pro­tecció cul­tu­ral i a favor de l’ordre. El pri­mer grup demana escol­tar. El segon demana repri­mir. El pri­mer posa l’èmfasi en l’eco­no­mia. El segon, en la uni­for­mi­tat cul­tu­ral.

El popu­lisme a Espa­nya, el de debò, és el que demana dei­xar d’escol­tar la veu dels cata­lans. El que con­si­dera la democràcia secundària. El que jus­ti­fica la repressió, l’auto­ri­ta­risme i fins i tot la violència. Com passa a Europa, també a Espa­nya es demana un cordó sani­tari, però no pas con­tra el fei­xisme, sinó con­tra els par­tits cata­lans. La cam­pa­nya mediàtica de la por ajuda a fer pas­sar els escrúpols coll avall. Com deia la cita de Brecht que ara torna a lle­gir-se per les xar­xes: “El més sem­blant a un fei­xista és un burgès espan­tat.” Tot es tracta d’apu­jar el volum del tele­vi­sor. O, com diria Chomsky, de reduir l’espai d’allò pen­sa­ble, d’allò ima­gi­na­ble i d’allò dis­cu­ti­ble. En aquest con­text, la democràcia arriba a con­ver­tir-se en un obs­ta­cle per a la gent d’ordre. I això, no ens equi­vo­quem, no depèn de la con­ducta d’uns mani­fes­tants o uns altres. Depèn del color de la lent amb la qual uns quants es miren aquesta con­ducta. L’apro­vat, un cop més, no par­teix de la con­ducta de l’alumne. Depèn de la mirada de qui ostenta el poder.

Els pre­sos polítics, Sànchez, Turull, Rull i Font, actu­al­ment en vaga de fam con­tra l’ús arbi­trari de la justícia espa­nyola, tenen la legi­ti­mi­tat d’1.870.000 votants. El 43% dels votants i la majo­ria par­la­mentària. Cap solució a Cata­lu­nya pot venir sense escol­tar la veu d’aquest grup. I, per recor­dar-ho, sí que ens cal pro­tes­tar con­tra la injustícia.